Sydney, NSW (AUS)

Son quarts de nou del mati a Manly Beach, a l'aigua hi ha una vintena de surfers, mig incorporats sobre les planxes, com foques prenent el sol. The surf's not up, for all i know. Una noia intenta endinsar-se al mar i rema amb totes les seves forces per vèncer la resistència de les ones. Supera dues onades relativament fortes, la tercera la fa caure de la taula, la quarta l'arrossega diversos metres. Experimento un conat de llàstima per ella (jo em vaig sentir igual quan vaig intentar aprendre'n), però el combato activament, igual com ella lluita contra la força abassegadora, constant fins la desesperació, del mar. El cel es va omplint de núvols negres que aviat cobriran el sol i que fan que el blau, sobre les muntanyes que delimiten aquesta Cabbage Tree Bay, llueixi encara mes. La noia arriba finalment on hi ha la resta de surfistes, que segueixen esperant ses ones toveres; i mentre l'escuma del Pacific Sud em llepa els peus i se m'enfila per les cames fins el camal dels bermudes, penso en els meus errors del passat i del present, potser per no pensar en els del futur. Els surfistes no paren d'arribar i son ja una trentena llarga. El sol ja no llueix. Alguns surfistes agafen una onada, mes per no refredar-se que no pas perquè pagui la pena. M'encanta la imatge que ofereixen, tan plàstica sota el ressol platejat que es filtra per entre els núvols: uns puntets negres que pugen i baixen amb l'onatge. Penso en com serien les coses si pogués canviar-les. Penso en els meus encerts, també (alguns afavorits per la paciència, d'altres per l'arrauxament) i em demano si no hi haurà alguna equació (plagada de variables i incognites, evidentment) que permeti calcular la ratio d'encerts i errors. Giro el cap i les onades han esborrat totes les meves petjades. Diria que aquesta visió m'alleuja, però ho diria nomes perquè quedaria molt be, molt literari. Kevin Devine canta "I miss you all the time, but i'm blocking it out"; fa un moment xisclava "so who's to say that we can't just fucking change it". Yeah. En aquell moment, una onada especialment punyent m'ha mullat el camal esquerre. Mentre escric aquestes linies, assegut ja a la sorra, al costat de les roques i d'un grafiti d'una sirena futurista on pot llegir-se "Love me in the sea", comença a ploure. Passa un vell amb un weatsuit, ulleres de bussejar, una frondosa cabellera canosa i la cara coberta d'arrugues. Em dedica un somriure. Alço la vista i el núvol es a punt de passar, en realitat. Aviat tornara a sortir el sol.

* * *

Mes tard, passejo pel Sydney Harbor National Park. M'he tret els auriculars per sentir el soroll de les besties. M'admiro de la vegetació quasi alienígena (o de Viatge de Chihiro, si ho preferiu) que em rodeja: arbres amb fruits i plantes que no he vist mai, estranyíssims. I els animals: ocells de totes les mides i colors, que criden, xisclen, piulen, en un concert eixordador. Sargantanes petites, de color metal.lic, que quan es queden quietes semblen de coure; unes sargantanes mes grosses, amb la cua vermella i el cos a ratlles blanques i negres; i uns dragons enormes, bestials, de ben be 60 centímetres de llarg: et veuen sempre ells a tu primer, però s'aparten a l'ultim moment, tot just dos pams, i se't queden mirant com dient: "Tio, que em vols trepitjar la cua o que?". Abans d'arribar a Dobroyd Head, un senyal marca una desviació cap al mirador d'Arabanoo. La prenc. En arribar-hi, una placa explica que Arabanoo era un aborigen que els primers colonitzadors van fer pres i van vestir d'occidental perquè els fes d'interpret. Arabanoo va morir poc mes d'un any després que el capturessin, víctima de la smallpox, contra la qual el sistema immunològic dels aborígens no estava preparat. Faig uns instants de silenci en memòria d'aquest antic company de professió. (En realitat això es una fal.lacia: porto diversos dies en que pràcticament ni m'he sentit la veu, tret d'una conversa telefònica, aquest mati, que m'ha deixat flotant en un nuvol alhora que sense saldo). Torno al camí, m'endinso de nou al bushland, radiant, grimpant com una daina, els sentits desbordats (això es: "sobrepassats") amb tantes coses rares, extraordinàries. Sento una fressa prop del peu dret, baixo la mirada, esperant trobar-me amb un altre d'aquests dragons majestuosos que em perdona la vida amb la mirada. La veig de sobte i se'm para el cor, se'm gela la sang, se m'ericen els cabells, no em puc creure que estigui veient el que veig: a mitja passa, a dos pams mal comptats del turmell (vaig amb sandàlies, alegria!) uns ulls esfereïdors de serp, un enorme cap de serp, les escates verdes i marrons d'una serp enorme. El cap fa no menys de deu centímetres d'ample, el coll es tan gruixut que no podria agafar-lo sencer amb una ma. Els dos ens quedem immòbils un instant que es una eternitat. Finalment soc jo que retrocedeixo, mig arrossegant els peus, incapaç d'apartar els ulls dels seus ulls, repetint-me una vegada i una altra, per dins: tio, que ets a Australia, que ets a Australia. Després m'he banyat en una platja deserta, he recollit petxines a la vora de l'aigua, he llegit a l'ombra d'una pedra immensa coberta de verdet, he vist un far preciós, però aquesta nit, quan tanqui els ulls, el que veure serà la mirada penetrant, hipnòtica de la serp.

PS: A Sydney hi ha una obsessió per l'art aborigen. Una obsessió malaltissa (com sol ser el cas), fruit tal vegada del sentiment de culpa, que segurament admetria paral.lelismes (precaris, si voleu, però paral.lelismes) amb la cosa jueva a alemanya. Tal com ho percebo jo, mentalment aquesta obsessió deu funcionar així: els nostres avantpassats van arribar aquí i van exterminar aquests pobres aborígens i ara no ens en queda res mes d'ells que quatre paraules, quatre noms de llocs i quatre gravats a les pedres de les platges (a banda de quatre aborígens, també, alcoholitzats i convertits en micos de fira). Saps que farem? Crearem organitzacions de Cultural Heritage, exposarem els gargots dels descendents als museus i farem les paus amb la injustícia del passat. Com si segons quines injustícies fossin reparables. Si tingues temps i (ho admeto) ganes, ara m'endinsaria en una diatriba sobre com l'estima dels colonitzadors pels colonitzats creix en la mesura que els segons van acostant-se a l'extincio absoluta. Després d'això, i seguint aquesta línia de pensament, esbossaria una possible solució per al conflicte que enfronta una certa Espanya amb una certa Catalunya. Em fa molta mandra. Només diré que l'art aborigen em sembla un rave al qual es dona bombo per motius històrics i aliens als criteris artístics. Ara be, avui he vist l'unic gravat en una pedra de platja des que vaig arribar. Hi deia: "Got Cock. Call" i un numero de telefon. Segons com, el dia que ens envaeixin els aliens farem molt mal paper.