19 de novembre 2005

napoli 2.0


Nàpols és un excés i un caos inconcebible, ja que a l’anarquia arquitectònica s’hi suma l’anarquia humana: una brutícia de dimensions brutals i un trànsit de bojos. Al vespre, cansat de tant fer el badoc en moviment, passo l’estona assegut sota una estàtua plena de graffitti a la Piazza Bellini, on es conserven les restes de l’antiga ciutat grega de Neapolis; la plaça és poc menys que un oasi de calma enmig d’aquesta ciutat atrafegadíssima. Hi ha palmeres i d’altres arbres que desconec, d’una verdor exuberant, i les parets dels edificis estan cobertes de parra. Llegeixo el magnífic diari de l’Enric Sòria, La lentitud del mar, sota la llum groguenca d’un fanal. Prop meu, dues noies fumen un porro i me n’arriba l’olor dolça de maria. L’edifici de parets escrostonades que tinc al davant té pràcticament totes les finestres i finestrals oberts; un noi raspalla una jaqueta en un balcó, tres metres per sobre d’una taula on sopen dos guiris, aliens a la pluja d’àcars i pols que els enriqueix l’amanida. Una colla d’amics riuen i criden asseguts també a la terrassa del cafè. Fa una temperatura esplèndida, de vespre estiuenc, impròpia del novembre fins i tot en aquestes latituds. Pel carrer de Santa Maria de Constantinopoli passen tres cotxes de la policia i cobreixen façanes, bancs i arbres de llampegades blaves en la nit. De sobte se m’acut que els instants com aquest poden acabar convertint el viatge en un èxit.

En aquesta ciutat s’hi veuen coses inaudites: quatre monges asiàtiques conduint un Fiat Punto i fent sonar el clàxon pel mig d’un mercat nadalenc incrustat en un laberint de carrerons; dos cambrers fent una cursa duent sengles safates plenes de cafès a mig vessar pel mig del carrer, sortejant motos i vianants; els tallers ombrívols i misteriosos dels vells ferrers amb l’ofici marcat a les mans i joves aprenents de gest sol·lícit i davantal blanc, agrupats en un carrer gremial, ni més ni menys que la Rua Catalana, que discorre diagonal a l’avinguda del port. En una casa contigua a una església del Largo Corpo di Napoli cantonada San Biagi dei Librai (on hi ha el mercat nadalenc), un retrat de Marilyn Monroe ocupa el lloc reservat a una Mare de Déu. Molt a prop d’allà, entre una botiga de queviures i una cafeteria, s'alça un altar dedicat al gran mite, heroi, salvador i orgull de la ciutat: l’excels Diego Armando Maradona.


Davant la Universitat, a pocs metres de la meva discreta pensió, he vist com un carrabinieri esbroncava un conductor pels fums de combustió que desprenia el seu cotxe. Deu segons més tard, l’he vist donar-li la mà amb el gest humil i humiliat de qui ha buscat les pessigolles a qui no tocava. Al seu costat munta guàrdia un altre carrabinieri, abillat amb una metralladora fosca d’aspecte antiquat però imposant. De sobte se li acosta un altre home (un parent, imagino) i s’abracen i es fan dos petons. Entre tots dos, però, queda encaixada l’arma que, en certa mesura, frustra aquest acte espontani de comunió, com un cinturó de castedat de l’era del terrorisme internacional. La situació, l’abraçada armada, em resulta un tant torbadora i me’n vaig a dormir amb una certa sensació d’angúnia.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Has sentit cridar les dones napolitanes, aquell crit que no ve de la gargamella sinó del baix ventre... Ho has sentit?

ea! ha dit...

jo hi vaig ser una setmana santa i mai havia vist un fi de quaresma tant ben respectat. mare monroe!

Anònim ha dit...

jo baixant del volcà vaig sentir una tarantela en un restaurant que hi ha a la carretera hon si casaven uns i casi ploro d'emoció. Napols és autèntica

Alhazar ha dit...

Quina gran imatge, la d'aquesta abraçada! O potser és la meva debilitat per les bones metàfores...

litos ha dit...

No Eliot, vaig sentir cridar moltes dones (de balcó a balcó, de carrer a balcó, de portal a portal, de...), pero no em vaig fixar en això del crit ventricular; next time.

Ja està bé que respectin el final de quaresma, ea; deu ser per compensar que el codi de circulació se'l passen per l'arc de Berà.

I sí, Nàpols és sobretot autèntica, hi estic completament d'acord. Actualment (que no pas històricament) és una d'aquelles poques ciutats que sembla saber espolsar-se amb una facilitat insultant no només les influències externes, sino també els intents de canviar-la des de dins. Un altre dia parlarem de si això és necessàriament positiu...

Anònim ha dit...

Una ciutat autèntica, no? Fas venir ganes de visitar-la, de recòrrer els carrers tranquilament per captar-ne els detalls.

Gracie mile.

Diego ha dit...

Els carrers de Napols em van fer pensar, la primera vegada que vaig anar'hi a la meva primera visita al casc vell de Barcelona, fa ara onze anys... Litos, gracies per enrecordar-me totes dues ciutats...