Butano

Sembla que ha refrescat, penso en l'hivern que vaig passar l'any passat a l'estudi i em plantejo la possibilitat d'adquirir una d'aquelles entranyables catalítiques que escalfaven les aules de l'escola, que eixugaven la roba molla els dies de pluja i fonien el formatge dels entrepans perquè arribessin al punt a l'hora del pati. Escric butano al google per saber si encara se'n venen i començo a llegir per triar una entrada. A la segona pàgina de la cerca hi trobo això:

I no sé ben bé què pensar, no sé d'on ha sortit ni quan fa que rutlla, només hi reconec dos noms entre el que dedueixo que és una barreja de noms reals i pseudònims, i els dos són de gent que m'agrada. Començo a llegir i decideixo consumir-lo a poc a poc, en petites racions, perquè duri més.

Avís a navegants

Perquè no penso seguir la vaga general

perquè els sindicats a mi no em solucionen res...

Us ho adverteixo, he estat practicant, després no digueu que no us he avisat.

Gipi

Us deixo aquí una entrevista a Gipi, el que per a mi és un dels millors narradors gràfics del moment. Les seves eines són un traç solt, tan personal com convincent, i uns enquadraments cinematogràfics que s'adapten perfectament al seu procés de treball, en què la història es desenvolupa a mesura que les imatges van prenent forma. Lluny de qualsevol virtuosisme, m'impressiona la capacitat que té d'imaginar-se el que explica, una visió privilegiada que, unida a una maduresa envejable en l'execució, té com a resultat una obra que m'emociona per omissió: deixo de pensar-hi, em poso els seus ulls com si fossin unes ulleres i m'empasso, devoro el que m'explica, i quan acabo tinc ganes de tornar a començar, conscient com sóc que hi ha moltes coses per assaborir que m'han passat per alt en la primera lectura.

Noma Bar

S'ha de pensar molt amb el llapis per arribar a fer el que fa Noma Bar, un il·lustrador israelià capaç de crear imatges com aquesta, en què l'enginy supera qualsevol virtuosisme. Les coincidències de les seves creacions són fruit d'una recerca manual, d'omplir moltes llibretes amb apunts abans d'asseure's davant de l'ordinador. M'emociona veure tant talent condensat.

Edmond Baudoin

Des que vaig tenir el plaer d'assistir a una conferència-demostració seva al cececebé fa... temps (jo què sé), Edmond Baudoin és un dels meus dibuixants preferits. És un home extraordinàriament vital, inquiet, amable, que aconsegueix comunicar tant bé quan dibuixa com quan parla. Veure'l dibuixar va ser tota una experiència. Com ell mateix diu, dibuixa amb tot el cos. I amb tota l'ànima, afegiria jo.

Després

Correccions

Em busco, em trobo, i llegeixo una crítica d'una de les meves darreres traduccions. Més concretament, la traducció d'un text que l'autora va revisar personalment, atès que parla i escriu el castellà tan bé o tan malament com jo. I em poso vermell, començo a suar, tot sol davant la pantalla, passo vergonya. Ha deixat pel final la menció a la traducció. i, suposo que per manca d'altres arguments, el crític enumera i ubica (amb números de pàgina inclosos) totes les errades que he comès. Miro de convèncer-me que n'hi ha poques, que no està tan malament, que moltes són discutibles, que en algun cas fins i tot s'excedeix, però em maleeixo els ossos igualment, i maleeixo els seus també, per què no dir-ho. Aleshores reviso les dades del llibre i m'adono que qui em condemna públicament (Ricardo Senabre) o bé m'ha canviat la mare o bé no és capaç ni tan sols d'escriure bé el meu segon cognom. I no puc evitar preguntar-me quantes errades hauria comès ell en tres-centes pàgines escrites contra rellotge.

Travelling Without Moving

com ha de ser

Pizzicato Five

"honto ni chikagoro fukeiki
honto ni sekai wa fukeiki
honto ni chikagoro
nandaka tsumaranai"

Satisfaction

porca misèria

N. del T.

Oh my god!

Estic cada cop més fascinat pels il·lustradors de veritat, amb ofici. Potser és una reacció a la superficialitat dels il·lustradors moderniquis que tanta ràbia em fan. I ara digueu-me convencional, que em deixo portar pel mainstream i totes aquestes coses que tant em rellisquen o que en tot cas m'afalaguen, però gent com Dice Tsutsumi (quin nom!) m'enlluernen, capaços com són de plasmar tant savoir faire en una sola imatge: llum, composició, traç, concepte... és molt complet, molt. M'encanta, molt.

Enllaços

Obro un post per comentar els enllaços que he afegit. És una cosa que no havia fet fins ara per mandra, però he decidit eliminar aquesta paraula del meu diccionari, o sigui que endavant:

He subsituït l'enllaç a la pàgina de Kalikoko per la del blog, que com a mínim s'actualitza de tant en tant.

Atenció a Dolce Vita, com deia Ivà per mitjà del seu personatge Maquinavaja: "En esta mierda de mundo sin ética, a las personas sensibles sólo nos queda la estética". Un regal sensible, de veritat.

Barbara Fiore era un enllaç necessari, imprescindible des de fa temps. Ara ja podré dormir tranquil i content.

Polyminthe és el blog d'un il·lustrador com n'hi ha pocs, amb un ofici impressionant i un munt de feina admirable. No us perdeu la història que va dibuixar sobre post-its.

Le plan B de Julien Castanie és també el blog d'un il·lustrador. Crec que comença a notar-se la meva fascinació pel món de la il·lustració francòfona. Aquest l'he posat per a tu, L., quan l'obris veuràs per què.

Hereux les cailloux (més francesos... quand même!). Podeu considerar-ho una declaració d'intencions.

A Book by its cover hi trobareu una bona selecció de llibres triats i presentats amb molt gust.

I en tinc més, clar, però tampoc és qüestió de posar-los tots de cop. En petites dosis. Simplement us deixo els enllaços que més m'ajuden a que les hores, tan excessives elles, que passo davant d'aquesta finestra de dinou polzades no siguin tan monòtones.

anònim

Això no es pot permitir, ehh?

Ja n'hi ha prou de perdre el temps.

No cal afegir més paraules

Santa innocència

Li vaig preguntar que què volia que li portés de París i em va demanar una petxina. Acabava de tornar de Palma i me n'havia dut una a mi. Adult, assenyat, saberut, li vaig explicar que era impossible, que París no és terra costanera i que, per tant, no se n'hi troben, de petxines. Una pedra va ser la segona opció. Li vaig prometre que seria especial.


Però dies després, mentre en buscava alguna pels jardins de les Tulleries ja ben entrada la nit, no em podia imaginar l'abast de la meva troballa. Un cop a l'hostal vaig netejar a raig d'aixeta el que havia recollit a cegues i em vaig adonar que és una sort viure envoltat de gent tan afortunada.