Li vaig preguntar que què volia que li portés de París i em va demanar una petxina. Acabava de tornar de Palma i me n'havia dut una a mi. Adult, assenyat, saberut, li vaig explicar que era
impossible, que París no és terra costanera i que, per tant, no se n'hi troben, de petxines. Una pedra va ser la segona opció. Li vaig prometre que seria especial.
Però dies després, mentre en buscava alguna pels jardins de les Tulleries ja ben entrada la nit, no em podia imaginar l'abast de la meva troballa. Un cop a l'hostal vaig netejar a raig d'aixeta el que havia recollit a cegues i em vaig adonar que és una sort viure envoltat de gent tan afortunada.
1 comentari:
extraordinari! tu ets dels meus!!!!
eva, la santana
Publica un comentari a l'entrada