Priesterweg, Berlin

Fs





aRbres a les vies

i una barana, sí

i used to be a red tree. Ah, the young years...

The autumn leaves

Lucy in ze sky

Wall

Waagenbau

Altona, raniy afternoon

Don't cry: i'm back

Hamburg - Altona

Arbres (II)

Un paisatge desolat, fred, uniforme que ha servit com a banc de proves per a nous quadres m'ha atrapat amb traïdoria i ara no sóc capaç de sumar-hi pinzellades. Em passa sovint, els deixo a mitges, me'ls acabo estimant tal com són i no goso intervenir-hi més. Qui va dir que el més difícil de pintar és saber quan s'ha acabat el quadre?

Second Life

En sento parlar cada dos per tres i em tempta, la veritat. Però si no em sento capaç de dirigir la meva pròpia vida, per què en vull una altra? Sóc de natura dispersa, però tant...

Nova sèrie: arbres

Aquest és l'inici d'una nova sèrie que fa temps que tenia ganes d'iniciar. Suposo que les llaaaargues passejades pels parcs de Londres em van ajudar a decidir-me.

Com sempre passa quan tinc més feina de la recomanable per mantenir la salut mental, la motivació per pintar creix. Només espero que no s'aturi quan enllesteixi el que m'ocupa ara. Tinc més idees al cap, però si s'hi queden és com si no les tingués.

Construcció núm.18

in memoriam

Berlin - Oberschöneweide

Construcció nº 2 (acríl·lic sobre tela, 81x100)

Aquest és l'únic resultat fins ara del període de dedicació exclusiva que fa dues setmanes que vaig engegar. El desànim i l'apatia que m'ha provocat aquesta aturada (i això que és voluntària!) sembla ser que van tocar fons ahir i espero poder-m'hi posar un altre cop aviat per completar la sèrie.

L'he presentat al premi Calassanç de pintura i l'única foto que en tinc de moment és aquesta tan poc digna, amb ombra inclosa, però malgrat tot tenia ganes de penjar-la.

Adéu, Avui

Fa temps que contemplo amb tristesa la davallada progressiva del nivell del català (faltes d'ortografia incloses) que gasten al web del diari Avui. L'article sobre la sèrie Lost d'avui, però, ha estat la gota que ha fet vessar el got: "han firmat un contracta", "escaitx" (mare de Déu Senyor!) i expressions absolutament impròpies del registre periodístic com "Vés què han de dir..." o "...addictiu com una mala cosa". He escrit un comentari queixant-me de la poca qualitat de la llengua i, oh sorpresa, al cap d'una hora m'adono que han corregit les faltes d'ortografia, han deixat les altres dues i M'HAN ESBORRAT EL COMENTARI. Esborrar comentaris dels usuaris només perquè són crítics és un gest que difícilment toleraria ni en un bloc, però en un mitjà com l'Avui em sembla vergonyós. Ja fa temps que pràcticament no llegia cap columna d'opinió, a partir d'avui he decidit no entrar-hi més. Bon vent i barca nova, Avui.

Morgenland

Avui em passaré el dia treballant al bar Morgenland, a Kreuzberg: el protagonista de la novel·la que tradueixo (i que, vulgues que no, acabaré aviat) acaba de posar per primera vegada a la seva vida els peus al Berlín Oest, en aquest mateix barri, fa 18 anys. Tinc l’esquena recolzada contra un finestral enorme, les vies elevades de l’U-Bahn reflectides a la pantalla del meu ordinador, cada cop que passa un tren, el terra vibra. El bar té wireless, escolto l’emissió en directe (i, per tant, nocturna) de la ràdio australiana triple-j. Sense mirar gaire què duia, he demanat un Spanisches Frühstück i m’han dut una plata enorme amb dues menes de formatge, pernil salat, un pebrotet verd, melmelada de figues i mantega, olives, un tall d’alvocat, tomàquet, un ou dur i un bol amb macedònia, iogurt i coulis de maduixa, a més a més de quatre menes diferents de pa (blanc, moreno, amb pipes de carbassa i un panet) i un suc de taronja natural; que algú intenti aconseguir un esmorzar així en algun bar d’Espanya (o Catalunya, tant li fot). Hard life, i know, i know, però és que demà m'operen d'un dit del peu i m'hauré de passar una setmana llarga tancat a casa.

Al cementiri

Passejo pel cementiri, sol, sota els arbres antics que filtren la llum del sol de darrera hora de la tarda d’un dissabte de primers de maig que sembla un diumenge, amb un llibre a les mans. Les velles, usuàries quasi exclusives de l’establiment, em miren encuriosides, amb una regadora a les mans. M’adono que la meva actitud contemplativa, el meu caminar absort però contingut i, sobretot, el llibre, que per format i enquadernació podria ser perfectament una bíblia, les fa dubtar. També les descol·loca, imagino, la meva samarreta a ratlles horitzontals, vermelles i blaves. El llibre es Norwegian Wood d’Haruki Murakami, amb enquadernació rústica de la Staatsbibliothek. Abans de sortir de casa he llegit l’escena on una nena de 13 anys sedueix la Reiko, la seva professora de piano, de 31, i li provoca un orgasme més intens que cap que el seu marit hagués estat mai capaç de donar-li, temàtica que, admetem-ho, difícilment tindria cabuda en una carta de Sant Pau als corintis. Però les velles no ho saben i es pensen, potser, que sóc un seminarista un pèl cumbaià.

Veig casa nostra, l’orquídia de l’ampit la finestra del dormitori, des del cementiri estant. Viva sensació d’estar contemplant la meva vida des de l’altre barri. Amb tot, no aconsegueixo enganyar-me: per difícil que sembli, estar mort deu ser encara més passiu que això.

En una làpida que deu ser visible des de casa s’hi pot llegir matrimoni Tal; a sota, el nom del marit, dates de naixement i de mort, i el nom de la dona, només amb la data de naixement. Ja veig la dona, anant-hi cada cap de setmana a dur-hi flors i regar els plançons com qui va a l’abril a la residència d’estiu a plantar-hi geranis i regar els parterres, sabent que en gaudirà més endavant. Imagino que a certa edat deu ser agradable veure d’una manera tan diàfana on aniràs a jeure quan s’acabi aquest teatre.

M’agraden les làpides antigues, els mausoleus vetusts i mig esquerdats, els morts del segle XIX: davant d’ells, i amb una mica de força de voluntat, hom es pot arribar a convèncer que la mort és una malaltia del passat contra la qual ja hem trobat un remei, com la pesta negra o la tuberculosi.

En una làpida hi ha la foto d’una nena, morta l’any 2002 amb tres anys i mig d’edat, al costat de la frase “A la nostra Janin”. Més enllà, al costat de la làpida d’un noi mort l’any 2002 a l’edat de vint anys hi ha dos fulls plastificats, enganxats a una vara metàl·lica i clavats a terra. Són poemes escrits per l’àvia en motiu del primer i del segon aniversari de la mort del nét. Al darrer poema s’hi pot llegir: “diuen que el temps tot ho cura; el temps no cura res”. A partir del 2004, res més. Dues dones de mitjana edat i aspecte pobre, grosses, vestides de dol estricte, recullen flors a la vora del camí. Les retrobo més tard: una dreta al davant d’un requadre recent, ple de plantes noves, l’altra plorant en silenci, en un banc de la vora. Una vegada i una altra, em convenço que els cementiris són més una cosa dels vius que no pas dels morts.

Al fons del cementiri, una estàtua comunista de coure, diria: un home enarborant una bandera, una camperola i un noi d'aspecte d'obrer amb el puny alçat i, als seus peus, un moribund. Em produeix un fàstic visceral que aquesta gent introduissin la propaganda de la seva perversa mentida fins i tot en un lloc tan íntim i tan aliè a determinades neures com un cementiri.

Algunes làpides, poques, tenen unes enganxines grogues que adverteixen que el terròs no està prou cuidat, o que el lloguer ha vençut. Si un dia cada cop menys llunyà acabarem sent un nom en una pedra clavada en un terròs llogat, ¿què collons fem prenent-nos la vida i a nosaltres mateixos tan seriosament?

Prenc nota mental d’anar a passejar pel cementiri, sol, més sovint; els arbres projecten ombres amables, els ocells refilen i les plantes, sobre dels túmuls, floreixen esponeroses i plenes de vida, per contradictori que pugui semblar.

Make my day

Recordeu:

Hi ha coses inevitables, tant se val la grisor que les envolti.

I'm thinking about my doorbell... (Porto)

...when you gonna ring it, when you gonna ring it?

"Child of the grass" - Ezra Pound

He musicat el poema "Child of the grass" d'Ezra Pound.




Child of the grass
The years pass
Above us

Shadows of air
All these shall love us

Winds for our fellows
The browns and the yellows
Of autumn our colors
Now at our life's morn.

Be we well sworn
Ne'er to grow older

Our spirits be bolder
At meeting
Than e'er before

All the old lore
Of the forests and woodways
Shall aid us:
Keep we the bond and seal
Ne'er shall we feel
Aught of sorrow

Let light flow about thee
As a cloak of air

'The Picture of Dorian Gray' revisited

Avui he sentit a la ràdio que hi ha una presentadora llatinoamericana d'una televisió llatinoamericana amb una concentració indecent d'operacions estètiques per centímetre quadrat de pell.
Fins aquí tot normal (què fort, arribar a aquest punt de normalitat, ara que hi penso). La gracia del tema és que, des de fa uns 5 anys, aquest pimpotlle oculta als mitjans de comunicació la seva germana -atenció- bessona per tal que ningú no pugui imaginar com seria ella mateixa sense cap retoc.
Un cop més, la vida supera la ficció.

Café, mon amour

No ho puc evitar, a diferència del L. jo sento afecte pels objectes inanimats. Fins i tot pels més absurds, com la meva tassa de cafè: gran, excessiva, tacada permanentment pel líquid preciós que sol contenir i com veieu, dissenyada pel temps i els canvis de temperatura. Les esquerdes de la ceràmica l'han decorat per dins d'una manera preciosa, em resulta impossible deixar-la de banda i substituir-la per una de nova ara que és com és.

Aquest tipus de coses em poden, aquesta distribució en sectors, atzarosa i harmònica alhora. Hi he estat pensant força estona després de buidar-la, mentre assaboria el darrer glop, el gust amarg que triga uns llargs minuts a desaparèixer completament de la boca, i aleshores l'he vist: el primer Paisatge anònim que vaig pintar. L'he vist i m'he adonat de la meva timidesa, de la necessitat que sento de referenciar en la figuració la meva obsessiva admiració pels ritmes geomètrics, per l'estètica biònica, per formes que em fa vergonya presentar per si mateixes com a temes per als meus quadres i per als quals busco excuses que no caldrien.

En realitat voldria ser com el cafè calent sobre la ceràmica, i que els meus quadres fossin el resultat lògic de l'ús i del temps. Conseqüències inevitables de la vida.

correio

El secreto de las fiestas

Les normes són clares i són set:

1.-Descubre el indicio en lo evidente
2.-Sigue el indicio para que el mundo no te alcance
3.-Conoce al Tachán a través del indicio
4.-Guarda el Secreto aunque no lo conozas
5.-Aguanta la incertidumbre: date prisa, no te muevas
6.-Escóndete entre la gente mientras bailas la conga
7.-Reconoce que el secreto nunca termina

Les regles són clares si heu llegit el llibre de Casavella que titula aquest post. Sublim.

Nährmittel

ANAGRAMA

Un dia més dedicat a postposar projectes. D'aquesta manera vaig omplint el got ple de dies dedicats a postposar projectes que algun dia vessarà. Les excuses són nombroses i variades i (ara faig autocrítica) recurrents: tinc molta feina, estic cansat, em fa mal l'esquena, tinc son... O no tinc prou forces per tirar endavant amb tots els projectes que amb tant d'entusiasme començo. Bé, doncs algun dia això ha de canviar, i segurament no passarà de cop. És inútil pensar que passarà de cop. Ja hauria passat. Passarà a poc a poc, com li passa a molta gent, que a mesura que es fan grans abandonen gradualment les il·lusions de joventut i, no cal dir-ho, d'infància, però a mi em passarà al revés. I ho dic avui, sense cap raó aparent, en un dia de gran abúlia pròpia dels diumenges més típics, sense eufòria, sense miratges, amb l'entusiasme just que proporciona la mera esperança: veig que anem bé. Que potser no correm, que caminem. D'acord. Però la direcció és la correcta i l'anagrama, cert.


Suposo que la vitalitat del post es deu a la il·lusió que m'ha fet recuperar aquesta imatge que hom (per no dir Babèlia) no aprecià en el seu dia. O sigui, que no va triomfar, però ens ho vam passar de conya fent-la, que al capdavall és el que compta, i per això estem aquí.