"Child of the grass" - Ezra Pound

He musicat el poema "Child of the grass" d'Ezra Pound.




Child of the grass
The years pass
Above us

Shadows of air
All these shall love us

Winds for our fellows
The browns and the yellows
Of autumn our colors
Now at our life's morn.

Be we well sworn
Ne'er to grow older

Our spirits be bolder
At meeting
Than e'er before

All the old lore
Of the forests and woodways
Shall aid us:
Keep we the bond and seal
Ne'er shall we feel
Aught of sorrow

Let light flow about thee
As a cloak of air

'The Picture of Dorian Gray' revisited

Avui he sentit a la ràdio que hi ha una presentadora llatinoamericana d'una televisió llatinoamericana amb una concentració indecent d'operacions estètiques per centímetre quadrat de pell.
Fins aquí tot normal (què fort, arribar a aquest punt de normalitat, ara que hi penso). La gracia del tema és que, des de fa uns 5 anys, aquest pimpotlle oculta als mitjans de comunicació la seva germana -atenció- bessona per tal que ningú no pugui imaginar com seria ella mateixa sense cap retoc.
Un cop més, la vida supera la ficció.

Café, mon amour

No ho puc evitar, a diferència del L. jo sento afecte pels objectes inanimats. Fins i tot pels més absurds, com la meva tassa de cafè: gran, excessiva, tacada permanentment pel líquid preciós que sol contenir i com veieu, dissenyada pel temps i els canvis de temperatura. Les esquerdes de la ceràmica l'han decorat per dins d'una manera preciosa, em resulta impossible deixar-la de banda i substituir-la per una de nova ara que és com és.

Aquest tipus de coses em poden, aquesta distribució en sectors, atzarosa i harmònica alhora. Hi he estat pensant força estona després de buidar-la, mentre assaboria el darrer glop, el gust amarg que triga uns llargs minuts a desaparèixer completament de la boca, i aleshores l'he vist: el primer Paisatge anònim que vaig pintar. L'he vist i m'he adonat de la meva timidesa, de la necessitat que sento de referenciar en la figuració la meva obsessiva admiració pels ritmes geomètrics, per l'estètica biònica, per formes que em fa vergonya presentar per si mateixes com a temes per als meus quadres i per als quals busco excuses que no caldrien.

En realitat voldria ser com el cafè calent sobre la ceràmica, i que els meus quadres fossin el resultat lògic de l'ús i del temps. Conseqüències inevitables de la vida.

correio

El secreto de las fiestas

Les normes són clares i són set:

1.-Descubre el indicio en lo evidente
2.-Sigue el indicio para que el mundo no te alcance
3.-Conoce al Tachán a través del indicio
4.-Guarda el Secreto aunque no lo conozas
5.-Aguanta la incertidumbre: date prisa, no te muevas
6.-Escóndete entre la gente mientras bailas la conga
7.-Reconoce que el secreto nunca termina

Les regles són clares si heu llegit el llibre de Casavella que titula aquest post. Sublim.

Nährmittel

ANAGRAMA

Un dia més dedicat a postposar projectes. D'aquesta manera vaig omplint el got ple de dies dedicats a postposar projectes que algun dia vessarà. Les excuses són nombroses i variades i (ara faig autocrítica) recurrents: tinc molta feina, estic cansat, em fa mal l'esquena, tinc son... O no tinc prou forces per tirar endavant amb tots els projectes que amb tant d'entusiasme començo. Bé, doncs algun dia això ha de canviar, i segurament no passarà de cop. És inútil pensar que passarà de cop. Ja hauria passat. Passarà a poc a poc, com li passa a molta gent, que a mesura que es fan grans abandonen gradualment les il·lusions de joventut i, no cal dir-ho, d'infància, però a mi em passarà al revés. I ho dic avui, sense cap raó aparent, en un dia de gran abúlia pròpia dels diumenges més típics, sense eufòria, sense miratges, amb l'entusiasme just que proporciona la mera esperança: veig que anem bé. Que potser no correm, que caminem. D'acord. Però la direcció és la correcta i l'anagrama, cert.


Suposo que la vitalitat del post es deu a la il·lusió que m'ha fet recuperar aquesta imatge que hom (per no dir Babèlia) no aprecià en el seu dia. O sigui, que no va triomfar, però ens ho vam passar de conya fent-la, que al capdavall és el que compta, i per això estem aquí.

the red tree

saturday in friedrichshain

sojus III

sojus II

sojus

a december afternoon following the s-bahn tracks in x-berg

1

Una imatge urbana, un paisatge quotidià, existeix només un instant, i al següent es veu substituït per l’alteració d’aquest paisatge. Aquesta alteració, però, no es produeix per l’inexorable pas del temps, sinó perquè aquest temps passa a través nostre: no és el temps en sí mateix el que canvia la cosa, sinó que aquest temps, en destil·lar-se i realitzar-se en nosaltres, ens canvia i, per tant, modifica necessàriament la percepció que tenim de la cosa, de la realitat. Així doncs, el nostre envelliment és, en realitat, l’envelliment de la nostra visió del món, que precipita l’envelliment del món tal com el coneixem.

Això mateix aplicat a les persones: el nostre envelliment és, en el fons, conseqüència i no causa del canvi de la percepció que tenim dels altres, del canvi dels nostres esquemes de valor, dels patrons en virtut dels quals categoritzem el món.

Aplicar aquesta teoria a la fotografia. O, com a mínim, fotografiar: seria ja un pas.

2

Llegeixo, devoro, el llibre Hannah Arendt, de Laure Adler, magníficament editat per Destino. Em commouen moltes coses, d’aquesta lectura encara inacabada. En primer lloc, la vitalitat d’una generació de joves (joveníssims!) alemanys que van voler-se rebel·lar contra la desesperació i la grisor de la postguerra i els anys 20 a Alemanya usant el que millor tenien: el seu intel·lecte i la seva creativitat. Dic que «van voler-se» conscient que, en realitat, segurament van haver de fer-ho, que no els va quedar altre remei per sobreviure a tots els seus dimonis interiors (que eren molts, com d’altra banda no pot resultar-nos sorprenent). Em commou que mentre tot un país, una cultura d’arrels fondíssimes, es precipitava lenta però visiblement per un pendent fangós que acabaria duent a la vergonya del nazisme i, més globalment, a la mort per inanició i per gangrena (culpabilitat activa o covardia, tant és) del vell somni d’Europa (no deixa de ser penós que, posteriorment, amb tots els diners que hem invertit i que invertim en una plèiade d’estèrils institucions europees, enfarfegades totes elles en la seva cursa per la inutilitat més absoluta a l'hora de bastir alguna cosa semblant a una consciència europea, hagin estat EasyJet i Ryan Air les institucions que més han fet, segurament de forma involuntària, per retornar als habitants d’Europa una vaga ombra d'una certa idea de pertinença i de comunitat), em commou, deia, que aquests joves, molts d’ells jueus, empesos segurament per unes circumstàncies vitals molt complexes i sostinguts sempre per una sòlida formació humanística i moral (una formació vasta, d'una altra època), creessin, en els moments de més fosca desesperació i desempar, algunes de les obres mestres del pensament del segle XX. Walter Benjamin i, abans, Kafka. Franz Werfel, Zweig, Freud, Karl Jaspers (ell no era jueu, però si que ho era la seva dona, fet que en més d’una ocasió li va estar a punt de costar l’ingrés als camps de concentració), Primo Levi, Paul Klee, Hugo von Hofmannsthal i, més tard, la pròpia Hannah Arendt o Reich-Ranicki.

Em commou, també, tot i que a un nivell més prosaic i també més proper, com poden donar de si les hores quan em mantinc (sovint per força, no us vull enganyar) apartat de l’ordinador, aquesta màquina del diable que em xucla els dies de la manera més estúpida o, dit d’una altra manera, que revela tota la meva oceànica estupidesa, i que em deixa exhaust i sense excuses davant de mi mateix, a les tantes de la matinada, amb tota la feina per fer. Prenc la determinació de reformular la meva relació amb l’ordinador i de llegir i viure més. Espero sortir-me’n.

3

Dijous passat vam enviar, ¡finalment!, la sol·licitud del visat australià. De vegades resulta curiós constatar com funcionem a nivell emocional: des que vaig entregar el sobre amb tota la paperassa al noi de les oficines d’UPS de Tempelhof que em miro d’una altra manera la ciutat de Berlín (i encara diria més: ¡tot Europa!), com si tingués data de caducitat: 15 mesos i descomptant. Davant aquest exili voluntari que es comença a perfilar en un horitzó encara llunyà, he començat a fer llistes de coses que vull fer abans de marxar de Berlín i abans de marxar d’Europa, veges tu.

La literatura alemanya, diu Reich-Ranicki, és la seva «pàtria portàtil». «Where I am, there is Germany. I carry my German culture in me. I have contact with the world and I do not consider myself fallen», va escriure Thomas Mann des de Nova York el 21/2/1938. («On sóc jo és Alemanya. Duc la cultura alemanya amb mi. Tinc contacte amb el món i no em considero caigut.») I aquí em teniu a mi, cada dia més perdut en aquests assumptes, preguntant-me quina literatura i, sobretot, quina pàtria m’he d’endur a les antípodes. Tot i que, en realitat, la idea és marxar relativament lleuger: l’única pàtria que podria endur-me em sembla cada cop més un llast massa feixuc. Si mai us dic una altra cosa, desconfieu.

Al Restô do Chapitô
Gràcies per la recomanació, N.

A Mouraria: coloms

A Lsboa velha

lisboa - casas velhas

aquest el matem o no el matem?

a passageira