alien attack

Amsterdam

visible voice

Amsterdam

verf en vernis fabriek

Amsterdam

the stadthouderskade early on a sunday morning

Amsterdam

Shoot

Amsterdam

Red windows and streetlamp

Amsterdam

Helden

Amsterdam

Free ride for dolls

Amsterdam

Albert Cuypstraat in the evening

Amsterdam

Prinsengracht

Amsterdam

the Pindaks, red door

Amsterdam

CAMPIONS!!!

el mosaic d'abans del partit

Ostbanhof - Berlin

ies, itsmi

Miraré de no exagerar. Fa uns dies que la sort se'm gira d'esquena. Totes aquelles situacions que depenen d'un cop d'atzar per decantar-se d'una banda o de l'altra m'han quedat del revés, com la torrada d'en Murphy, amb la mantega arrebossada de brutícia i el terra enllacat de mantega. I jo, amb cara d'estúpid, m'ho miro mentre em miren i diuen sense dir res "pobret!".
Res en especial, coses que passen i ja canviaran els vents, no escric per mirar de fer més pena, només vull deixar palès que déu existeix.
En plena voràgine frankspenceril he trobat un test amb plantes a ca l'àvia de l`H., no més d'un pam de diàmetre molt disputat, originàriament destinat a unes fulles de menta i posteriorment ocupat també per males herbes squatters amb una densitat de trèvols de quatre fulles molt superior a l'habitual: en ma vida no n'havia trobat cap i al test n'he vist com a mínim cinc. Per un moment he estat tan imbècil de quedar-me palplantat, com mirant de notar que alguna cosa canviava, que la bona sort se m'abraonava, però l'única cosa que he notat és que algú se'n fotia de mi des d'algun lloc, o des de tot arreu alhora, que és on alguns diuen que està...
I malgrat tot, per si de cas n'he guardat un parell.

Aquests últims dies visc en una mena de bombolla de malenconia, mig submergit en la misteriosa enyorança líquida de la ciutat de Moscou, on vaig tenir l’estranya sort de viure un parell de mesos ara fa un any. La veu i les cançons de Zemfira m’hi tornen a dur gràcies a la força d’evocació de la música: Moscou i els seus carrers lletjos. Nebo no carmanye. Moscou i la seva gent malcarada i presumptuosa. Nebo, more, oblaka. La inhumana ciutat de Moscou. El caos, la decrepitud, la mesquinesa de Moscou. Tverskaya Yamskaya, Puixkinskaya, Bielorruskaya Boksal, el nostre pis de lloguer tan cèntric. Però també hi ha totes les hores passades a l’Estany dels Patriarques, llegint sota els arbres de la plaça del Kremlin, i els milers de fotografies preses, i aquell vagar en total llibertat, sense rumb, per un vell món nou que se m’oferia i em sorprenia darrere cada cantonada bruta, darrere cada església, amb el somriure ambigu de qui no està acostumat que algú vulgui descobrir-lo i no se n’acaba de saber avenir. La meva única ocupació a Moscou va ser el descobriment, sobretot el propi. Per a un home de lletres com jo, la fascinació de no comprendre ni una paraula al supermercat, a les converses del metro, era un repte deliciós i em feia sentir molt estranger, sovint agradablement estranger. Contra tot pronòstic, doncs, enyoro Moscou.

I avui, un any més tard, a dues setmanes mal comptades de fer la trentena i de començar el lent però inevitable lliscar costa avall, d’encetar una època de renúncies, derrotes, plagues bíbliques i qui sap què més, em sento saturat de treballar, saturat de traduir les paraules d’altra gent, fart de ser tan productiu i tan eficient, tan capaç, tan organitzat i tan professional. Des que em llevo fins que me’n vaig a dormir em sento un esclau de les paraules i de les frases subordinades i de tots aquests punts i seguits que s’han d’eliminar perquè el text tingui un cert ritme i es faci digerible, sento que se’m gasta la sintaxi, que la gramàtica va perdent les arestes i els desnivells i els colors fins convertir-se en poc menys que un ectoplasma, que el misteri de la llengua s’obre com una poncella anèmica, rendida, i jo m’hi amorro com un abellot que beu per vici i sense set; el llenguatge se’m torna pla i jo em converteixo en una màquina de traduir perfectament engreixada; alt rendiment, baixa satisfacció. Feina, calés, terminis. La vida és a una altra banda, sense mi.

He sopat anguila fumada dels mars del nord i patata bullida, sense coberts, llepant-me els dits i imaginant-me que vivia en un altre segle. Després he fet la cuina. He endreçat sabates. He preparat rentadores. He distribuït i baixat les deixalles que potser algú reciclarà, o potser no, què sabem tots plegats? He plegat mitjons, mitges i roba interior acumulada durant setmanes. Tot això perquè la Sh feia servir l’ordinador, aquesta màquina del diable que s’empassa hores-dies-setmanes-mesos com un tifó insaciable; darrerament la Sh estudia molt, pavimenta amb determinació eslava (és a dir: obstinació post-soviètica) el camí que ens durà, més aviat que tard, a les antípodes, sud enllà, on diuen que la gent és més noble, culta, desvetllada, feliç i, sobretot, morena.

Vull creure que és que em nego a rendir-me al qui dia passa any empeny, i que per això últimament la fel se’m rebel·la contra la simplicitat d'aquesta vida tan normal.

París, mon amour

Oui, oui, oui, l'atzucac se'n va a París

"Si puc ser-vos franc, Dechant, aquí només hi ha un home que reuneixi les condicions per fugir amb alguna probabilitat d’èxit. I aquest home no vol temptar la seva sort perquè es coneix massa bé. (...) Els homes que queden al segle XX capaços d’una cosa així són comptadíssims, fins i tot a Sibèria. Nosaltres, que som intel·lectuals, no estem en condicions d’afrontar les penalitats d’una empresa d’aquesta envergadura, i després del captiveri encara menys. Sense cmptar que les penalitats només les hauríeu d’afrontar en cas que al llarg dels deu mil quilòmetres, que és la distància mínima que heu de calcular si voleu tenir en compte les innombrables marrades, ningú no es creués en el vostre camí amb intencions hostils i posés fi a l’aventura abans que hagués tingut temps de començar.
(...)
Teniu una sola possibilitat entre deu mil de sortir-vos-en. En aquesta mena de gestes només s’hi embarquen homes desesperats que no hi tenen res més a perdre tret de la pròpia vida, però que en cas d’èxit esperen tornar a casa carregats d’or. (...) Vos sabeu massa i anheleu massa poc, Dechant. El mobiliari del vostre esperit és massa distingit i les vostres ànsies d’aconseguir or, sigui en la forma que sigui, es troben massa domesticades per l’educació i per la civilització. La gent com vós té una idea massa decorativa del que és l’or."

Tan lluny com els peus em portin, Josef Martin Bauer

(traducció de Pere-Albert Balcells)

Trencar el gel

És curiós perquè aquests dies de festivitat convencional els blogs semblen aturar-se. Bé, ja és hora de fer-hi alguna cosa, no? Encara que sigui amb qualsevol gargot... espero que serveixi un esbós del meu estudi, recuperat de l'oblit de dins d'un vell bloc (amb c) mentre buscava més paper decent per dibuixar.

I que consti que no hem estat de vacances, sinó més aviat tot el contrari, caratxus!

Després de llegir Una mujer en Berlín, el diari d’una alemanya anònima que va viure en carn pròpia la presa de Berlín (i de les seves dones) per part dels soldats russos al final de la Segona Guerra Mundial, reprenc la lectura interrompuda de Tan lluny com els peus em portin, de Josef Martin Bauer, on es relata la història (verídica, diu) d’un presoner alemany que escapa dels camps de concentració de Sibèria i durant tres anys travessa la URSS a peu per tornar a casa seva. Simultàniament, tradueixo dues novel·les per a l’editorial Destino: la primera es titula Am Beispiel meines Bruders, d’Uwe Timm, on l’autor reflexiona sobre la seva pròpia vida i la de la seva família després de la mort del seu germà gran al front rus durant la Segona Guerra Mundial; la segona és April in Paris, de Michael Wallner, una història de l’amor impossible entre un soldat de la Wehrmacht al París ocupat i una noia francesa de la resistència... Tot això amb vistes a aquesta ciutat de Berlín que tot just comença a despertar-se de la llarga letargia d’un hivern que ha estat especialment cru, però que continua sumida en una misèria econòmica que no sembla reversible, on és impossible trobar una feina amb cara i ulls perquè no hi ha pràcticament cap empresa, on els preus dels pisos no paren de baixar perquè ningú no té diners per fer-los pujar, en un cercle viciós que va adquirint dimensions de remolí i que amenaça d’empassar-se’ns a tots. Francament, com més va, més ganes tinc d’emigrar a Austràlia. De moment, però, haurem de tenir paciència i seguir treballant.