Himmel auf Himmel

berlin-lichtenberg

la primavera treu el nas

night on earth

On demande...

Sóc jo, que vinc a tu i he començat el joc
d'aquesta estranya relació de pedra.
Quan et vaig descobrir ja eres morta,
cos mineral, derrotat sense glòria.
Vaig dir el teu nom a la porta de l'est
i l'aire nou et va fer viva per a mi:
hi havia sol i estrelles al teu front,
vaig aprendre a estimar-te.
Seia sovint a la teva ombra i el vent jugava als meus cabells,
als teus llorers i a les pàgines curtes
dels llibres dels poetes.
Rèiem, llavors, del vol d'una oreneta,
de la vida creixent d'un món nostre,
de la lenta carícia dels amants que tu amagaves,
devia ser a la primavera.

Així com ara, ja passat l'estiu,
sentim, tu i jo, que la claror ja minva,
que el nostre món se'ns torna hostil,
que ens arrossega com la pluja al torrent,
plega les ales dels ocells,
estripa els llibres dels poetes,
nega el pas dels amants al camí
i ens avisa de l'ombra que s'acosta.
Corro a la porta de ponent i tot és cert:
aquesta és la resposta als dies que vam viure feliços.
M'assec, ara per sempre, vora teu
i espero que, als teus braços, sigui el pas més lleu.

long, long time ago

Ella ja hi era, però no va ser
fins que els meus ulls la van mirar.
Esplendent, es vestia de sol de cap a peus,
però quan jo vaig néixer ella anava nua.
Altiva, posava els límits a la terra,
però aquells que hi van creure ja són morts.
Orgullosa, defensava els seus fills i els recollia
triomfants o abatuts, sense deixar-se vèncer,
però jo no ho vaig veure. Es va esborrar la sang
amb l'aigua de la pluja. O amb llàgrimes ardents
o amb la sal de les nostres marinades.

Vaig pensar-hi, quan seia vora seu, entre les heures.
Ja no tenia la grandesa fictícia dels guerrers
ni dels déus marcials. Ara, serena, ja era sàvia,
amb el llenguatge dels poetes.
Nua i daurada, càlida i bella, en sóc amant.

(de La muralla, d'Olga Xirinacs)

Ha estat una ordre, el llibre estava destacat entre una tria de poesia catalana amb un cartellet que deia "Agafa'm en préstec!", així, amb un símbol d'admiració que avuí, ves per on, no m'ha semblat ridícul. Jo el tenia, me'l vaig comprar perquè me'l va recomanar el L., el vaig deixar i no ha tornat mai més, com molts d'altres. En poso un dels meus poemes preferits, bàsicament pels dos primers versos, uns dels més bonics que he llegit mai. Però no és nostàlgia, no trobo a faltar res d'aquell temps.

Proclamo: ja en fotrem un bon tros a l'olla, de tot plegat.