Old railway tracks in Pankow-Heinersdorf, Berlin

climb into the spaceship, we're about to take off

under the bridge, yet again

Berlin, nach dem Schnee. Tacheles

deliver me from reasons why
you'd rather cry, i'd rather fly

almost b/w

Berlin, Humboldthain

Un any

Snowstorm sky

Avui fa exactament un any l’A i jo vam passar-nos tota la nit mirant i comentant pàgines de fotografia. Feia ja uns mesos que consultàvem puntualment cada edició de mooncruise magazine, però aquella nit vam fer una veritable marató. L’endemà al matí, en una decisió espontània, vaig agafar la càmera digital compacta (Exilim) i vaig sortir a fer fotos empès encara per la profunda impressió que m’havien deixat les imatges vistes la nit anterior. Fins llavors, la meva relació amb el món de la fotografia havia estat pràcticament nul·la; sempre havia considerat les càmeres fotogràfiques unes enemigues del moment i de la vida viscuda, i fins i tot diria que mai no havia tingut una màquina de propietat. Vaig passar-me unes quantes hores passejant pels carrers i els boscos nevats de Berlín, fent fotos sense aturar-me a pensar gaire què fotografiava, com o per què.

Quan vaig tornar a casa, vaig buidar la tarja al portàtil i vam fer una sessió de messenger amb l’A. Jo no ho veia gens clar, estava més aviat decebut, però ell (que a banda d’un gran amic és un gran crític) em va animar molt, em va dir què li semblava que havia de fer diferent i em va recomanar que fes una petita immersió al Photoshop, com a mínim per a equilibrar els nivells de llums i ombres. Vaig insistir i vaig tornar a sortir a fer fotos, vaig començar-me a barallar amb el Photoshop, així un dia rere l’altre, obsessivament, fins que el cuquet de la fotografia va acabar arrelant com poques coses ho havien fet abans en mi. Al cap d’un parell de mesos em vaig comprar la Canon EOS 300D, que és una càmera prou bona i alhora prou senzilla per poder-la prendre a tot arreu i fer fotos amb tota la qualitat d’imatge.

Avui fa un any de tot allò, i en aquest any he fet fotografies a Austràlia, Singapur, Rússia, Croàcia, Dinamarca, Catalunya, Itàlia, Vietnam i, naturalment, Berlín. Gràcies per haver seguit aquest viatge a través de l’atzucac.

The Bridge

Berlin, Humboldthain

Schlachtensee

As winter slowly receeds and the mighty cracks on the frozen lake get bigger,
we enjoy the silence of our last lake walk of the season,
on a snowy and cloudy sunday afternoon

The way young lovers do - Part 1: Van Morrison

L’any 1968, l’irlandès Van Morrison (Belfast, 1945) publicava Astral Weeks, un disc que a més a més del seu primer treball en solitari, és probablement el més rellevant de tota la carrera d’un prolífic músic que algú va qualificar (amb tota la raó del món) com la veu més desaprofitada de la història del rock. Si voleu saber més del disc, trobareu un munt d’informació en aquesta pàgina.

D’entre les vuit cançons que conté el disc, segurament la que amb el temps ha fet més fortuna és “Sweet Thing”. Amb tot, “The way young lovers do”, amb els seus ritmes sincopats, aquest baix que triga tres compassos a trobar-se, aquests violins inesperats, aquesta flauta i aquest xilofon esotèrics, em té encara captivat.

Molts anys més tard, un altre jove músic amb encara més talent que Van Morrison faria (en directe) una versió grandiosa d’aquesta cançó, una versió que, sense proposar-s’ho, és una classe magistral de què ha de ser una versió. Aquesta versió serà la cançó de la setmana que ve, que donarà el tret de sortida a un petit monogràfic... Però no avancem esdeveniments: de moment, gaudiu de la veu engolada i les trompetes i la producció passades de moda del grillat de Van Morrison, buscador impenitent de la fe i del Déu dels pobres a qualsevol preu, encara que sigui el de fer el ridícul més absolut.

We strolled through fields all wet with rain and back along the lane again
There in the sunshine, in the sweet summertime
The way that young lovers do

I kissed you on the lips once more and we said goodbye just adoring the nighttime
Yeah, that’s the right time
To feel the way that young lovers do

Then we sat on our own star and dreamed of the way that we were
And the way that we were meant to be
Then we sat on our own star and dreamed of the way that I was for you
And you were for me
And then we danced the night away
And turned to each other, say, ’i love you, I love you’
The way that young lovers do

Do, do, do, do...

Then we sat on our star and dreamed of the way that we were and the way
That we wanted to be
Then we sat on our own star and dreamed of the way that I was for you
And you were for me
I went on to dance the night away
And turned to each other, say, ’i love you, baby, I love you’
The way that young lovers do, lovers do, lovers do

Do, do, do, do....

Avui us vull recomanar les pàgines de dos fotògrafs.

La primera és la del jove Huang XiXi, un fotògraf xinès de vint i dos anys que acaba de publicar les seves fotografies a la darrera edició de mooncruise magazine. A banda de tenir un gran ull, trobo que aconsegueix unes imatges poderosament evocatives com aquesta que penjo aquí. La pàgina és lenta de carregar, però val la pena gastar una mica de paciència.

La segona pàgina, extreta de Vilaweb, és el monogràfic Vietnam: 30 years beyond war del fotògraf nord-americà Jim Gensheimer. Grans fotografies i grans històries d’un país que sens dubte val la pena visitar, probablement més d’un cop.

Hommage

Himmel über Berlin

Fischerinsel

el puto amo

i perdoneu les paraules lletges, però aquesta tarda he entrat a la web de l'egneus perquè la fermenta m'ho ha recomanat, i he anat mirant els dibuixets, i al principi els trobava massa semblants als de schiele, i això m'ha fet ràbia i l'he tancat, però me n'he penedit immediatament, i l'he tornat a obrir, i he mirat una mica més i he arribat fins al dibuix del seu estudi, i he notat com una punyalada al mig del pit, i he mirat cap avall i he vist com el cabrón del meu ego es feia l'haraquiri amb l'únic pílot del zerocinc que em quedava, o sigui que he mirat de no moure'm gaire per no fer-me més caqueta a sobre i he badat boca davant la pantalla, i he intentat comptar sense èxit les vegades que he intentat sense èxit fer alguna cosa així, o quasi així, i no perquè sigui molt difícil, molt dífícil, molt difícil, sinó perquè pots ser el dibuixant més virtuós del món i la gent t'admirarà per mandra, o pots ser un mal dibuixant caigut en gràcia i la gent et dirà que t'admira, però després de fer un dibuix com aquest t'ha de suar tant la polla el que digui o pensi la gent!

Blues on a Holiday - Susan Tedeschi

La primera i darrera vegada que vaig sentir algú que no fos jo mateix parlar de la Susan Tedeschi va ser en un programa del 33 (diria que era "Avisa'ns quan arribi el 2000"), pels volts de l'any 99. Crec recordar que van posar-ne una cançó i van recomanar el que llavors era el seu darrer disc, Just Won't Burn. Em vaig enamorar immediatament del contrast entre la seva imatge de princesa adolescent del midwest i la seva veu estripada d'animal indomable, com la reencarnació inesperada d'una Janis Joplin rossa. Als discs posteriors, a pesar d'haver anat confirmant que és una gran artista, pel meu gust potser s'ha quedat una mica massa encasellada en aquest blues-rock de tall clàssic, de vegades un xic ensopit per previsible. Amb tot, la cançó que us proposo avui (i que tanca el seu disc Wait for me, 2002) és una de les meves preferides, un blues amb tots els ets i uts per aquest febrer de desglaç.

Blues on a Holiday

In the evening you will find me round this old neighborhood
Sittin in this bar, wonderin where you are
You know i'd be with you if i could

Honey we should be together no matter what you might say
Come back and see just what you mean to me
We'll put these blues on a holiday

And everytime we get together something turns out wrong
Now i found peace of mind just by sitting here all alone
Honey please come home.

Everybody knows the reason and everybody knows the score
Come back to me, honey you will see
No one could ever love you more

Why wont you surrender, consider everything i've got to say
Why must we fight? Lets make love tonight
We'll put these blues on a holiday
We'll put these blues on a holiday

notes de viatge

A l’avió, a punt de sortir de Berlin en direcció a Ginebra en un vol per l’Europa continental, ens diuen (en tres idiomes) que en cas d’aterratge sobre aigua, inflem els salvavides un cop fora de l’aparell. El més preocupant és que miro al meu voltant i ningú no somriu. Aquests centreeuropeus sons l’hòstia.

(…)

El tren abandona Ginebra en direcció a Lausana i el sol, com una lluna blanca i rodona, ens saluda de tant en tant, traient el nas per entre el cel gris opac de la tarda, talment una supernova tímida i propera que no ens volgués cap mal.

Del tren estant, creuant la ciutat, es veuen diversos edificis metàl·lics i grisos: pàrquings, magatzems, La Poste... És innegable que el cost emocional que tanta grisor ha de provocar en els habitants del país queda compensat per les baixes despeses de manteniment que deu exigir aquesta arquitectura racional i inoxidable. Fins i tot és probable que els suïssos ja ni tan sols s’adonin de la grisor, de la mateixa manera que els catalans no ens adonem de la pobresa de les nostres reixes rovellades, marges ruïnosos i voreres amb clapes de ciment que substitueixen les rajoles trencades. Mecanismes d’autodefensa per protegir-nos de la misèria que ens envolta i que amenaça potser d’infectar-nos.

(...)

Berna em sembla una ciutat mortalment ensopida. Hi arribo un dimarts al migdia de fred, boira i carrers mig deserts, fins i tot al voltant de la Universitat. Arquitectònicament, és una ciutat molt més monolítica que Lausana, edificis sòlids, d’aspecte medieval, amb torres de punxa, teulades de teula roja, xemeneies fumejants i botigues velles de souvenirs. La Kramgasse, des de la Zeitglockenturm fins el pont, és l’únic tram de la ciutat que em crida l’atenció. En aquest carrer, a banda i banda, hi ha unes portelles inclinades que donen pas a cellers i unes botiguetes subterrànies molt curioses.

L’Aare creua plàcidament la ciutat com una gran massa d’aigua compacta que contemplo des de la part posterior del Parlament. A l’horitzó immediat, un turonet nevat. Més enllà, uns núvols densos oculten els Alps, que m’he de conformar a imaginar, grandiosos, sobirans. Després de dinar, quan tot just fa dues hores que sóc a la ciutat, ja tinc por avorrir-me la resta de la tarda. Al cap de poc, fart de Berna, pujo al tren amb la idea d’aturar-me a Friburg de camí de tornada, però tant d’ensopiment em passa factura i em quedo profundament adormit. Deixem enrere Friburg mentre jo segueixo pesant figues. En despertar-me, una vista esplèndida i zenital de la posta de sol sobre el llac Leman em deixa sense alè i em convenço que aquest espectacle compensa la visita frustrada a la ciutat que m’he perdut mentre clapava.

(...)

Arribar sols a una ciutat desconeguda ens proporciona la ficció d’habitar una vida nova. M’enfilo pels carrers de Lausana i m’imagino entrant en aquest portal i obrint una bústia de correu on hi ha el meu nom al costat del d’una dona que en aquesta vida ni tan sols conec. Això sí: la clau que faig servir per obrir-lo no du penjat el cascabell que gasto ara com a clauer, perquè mai vaig viure les circumstàncies que van fer que aquest em caigués a les mans. Un cop dalt, al pis, dempeus davant el finestral de la sala, repenjat al sofà mentre parlo per telèfon i faig plans per a la nit, contemplo distretament les llums de la ciutat de Lausana, que ara és la meva ciutat, i alhora em veig des del carrer, vestit amb una americana que no tinc i amb un tall de cabell diferent del que duc, instal·lat en una altra vida que, si és més atractiva, ho és només perquè és diferent de la que tinc, que seria magnífica si no fos que és l’única possible. Així, mentre l’avió descendeix lentament sobre les llumetes de Berlín, autopistes i urbanitzacions que emmarquen grans taques fosques de boscos i llacs (ah, Europa!) no puc estar-me de pensar que aquestes mateixes llums van indicar un bon dia el camí cap a la pista d’aterratge d’un paradís perdut. Més tard vaig fer el descobriment íntim (que són els únics que serveixen de res, i encara) que dir paradís perdut és una reiteració, ja que el paradís deixa de ser-ho quan abandona la seva condició de perdut i no cartografiat. Que el grau de vulgaritat de la realitat depèn només de la proximitat de l’ull que l’observa: les estructures perfectes que creiem veure des del cel, a l'altra banda de la finestreta de l’avió, són en realitat tan sòrdides com el món que trepitgem cada dia, farcit de misèries quotidianes, ineludibles, humanes. Mentre toquem terra penso que en el fons encara no he sabut trobar l’equilibri entre la llibertat nòmada i la satisfacció del sedentari, entre la joia del fer camí i la frustració de no arribar a port. Segurament, aquest difícil equilibri és la pedra de toc de la meva felicitat.

Lausanne - Thèâtre Vidy

XXX, Lausanne-Bern

Vietnam: Shame Beach (end of the series) - Platja de la vergonya (fi de la sèrie)

Quy Nhon Beach

This is the last picture of my series about Vietnam. I hope you enjoyed it. Tomorrow morning I'm flying to Switzerland, where I'll be wandering and clicking about until next Wednesday. Stay in touch and keep it up!

***

Aquesta és la darrera fotografia de la sèrie sobre Vietnam. Espero que us hagi agradat. Demà al matí volo a Suïssa, on em dedicaré a fer el flaneur fins el proper dimecres. Seguiu en contacte. Endavant les atxes!

Vietnam: Rice field

Green rice fields near the sea in Quy Nhon

Vietnam: Mirrored

Quy Nhon

Vietnam: Ruccola salad Vietnamese style

In a small village in central Vietnam

Vietnam: Girl

Fishing village near Quy Nhon

Vietnam: En casa de carpintero... ¿cuchara de hierro?

Quy Nhon

Vietnam: Football

Quy Nhon

Vietnam: Shame Beach

Quy Nhon

Vietnam: The Beach

Quy Nhon

Vietnam: Street vendors

Quy Nhon

Berlin, -17ºC

Schlachtensee

Vietnam: The Beach

Quy Nhon

Vietnam: Street near the beach

Quy Nhon

Vietnam: Universal Canon

Quy Nhon

Vietnam: Street market

Quy Nhon

It was a rainy morning, so I decided to take shelter in one of the local markets, which sprawls over four streets and an inner yard. I was just looking around surrounded by small women, dead chicken and not-so-dead crabs tied with strings, taking a picture here and there, and suddenly this woman, very picturable with her wide face on a background of broken blue painted wood, captured my attention. She was selling some kind of sweets made of rice, something like that, and all the while she was lively talking to some buyer or friend. So I crouched just in front of her, fullly in her view, no more than 4 or 5 meters away, and started to take pictures. And, unlike what kept happening during the whole trip, these two women just ignored me (I cannot believe they didn't see me) and kept talking and laughing just as if I was not there. I was more than pleased, of course, and I shot and shot and shot. Only later, when I saw the pictures I had taken, I realized how in most of my shots there was this longing in her eyes, this strange combination of resignation and hope. At least that's what I see. All that, the situation and the result, coupled with the missing earrings (notice the empty holes) turn these into two of my favorite photos from the whole trip.

Vietnam: So shy

Quy Nhon

Vietnam: Funny, funny, funny

Quy Nhon

Elliott Smith - Memory Lane

Aquesta setmana us recomano una cançó del deliciós àlbum pòstum d'Elliott Smith "From a basement on the hill" (2004). A la fantàstica pàgina web de la gran emissora australiana Triple J Radio hi trobareu un programa especial sobre Elliott Smith i milions d'altres coses interessants (com per exemple live stream amb qualitat d'mp3). Enjoy.

Memory Lane

this is the place you'll end up when you lose the chase
where you’re dragged against your will from a basement on the hill
and all anybody knows is you're not like them
and they kick you in the head and send you back to bed

isolation pulled you passed a tunnel to a bright world where you can make a place to stay
but everybody's scared of this place,
they're staying away your little house on memory lane

the mayor’s name is fear his voice patrols the pier
from a mountain of cliché that advances everyday
the doctor spoke of clout he reigned out loud
"you'll keep your doors and windows shut and swear you'll never show a soul again"

but isolation pushes you ‘til every muscle aches down the only road it ever takes
but everybody's scared of this place,
they're staying away your little house on memory lane

if it's your decision to be open about yourself
be careful or else, be careful or else

I'm comfortable apart, it's all written on my chart
and i take what's given me most cooperatively
i do what people say and lie in bed all day
absolutely horrified, i hope you're satisfied

isolation pushes past self-hatred, guilt and shame to a place where suffering is just a game
but everybody's scared of this place
they're staying away your little house on memory lane

Vietnam, where children still play with wooden swords

Fishing village near Quy Nhon

Mehringdamm - Yorkstraße

Berlin

Vietnam: Girls

Fishing Village near Quy Nhon

Vietnam: The Railway Track, one

An Khê - Quy Nhon Railway Tracks

Vietnam: Boat on the sand

Quy Nhon Beach

Vietnam: Housing in the Mekong Delta

Would you dare to live in a three-storey house that stands on a wooden frame
in permanent contact with water?

Vietnam: Pretty patched up

Quy Nhon Beach

Vietnam: What used to be

Quy Nhon beach

Vietnam: Tank buried in the sand

Quy Nhon

Vietnam: geschminkt

Quy Nhon

Vietnam: fishing net

South China Sea

Notes finals

Assegut vora la finestra en un pis alt i lluminós amb vistes a Berlín, Berna, Barcelona o Budapest, pensant distretament en com la pròpia vida va assemblant-se cada cop menys al que un dia va somiar, hom no s’imagina la manera com la víscera atia el ressentiment i la ràbia a la colònia. Després de només una setmana rodejat de servents (“good morning, Sir”; “how was your day, Sir”, “good evening, Sir”), que no només són incapaços de pronunciar la “r” i d’entendre’t quan fas una frase que s’aparta del manual, sinó que saps positivament que deixarien que et neguessis en mar i, si poguessin, et trepitjarien els ditets desesperats amb què t’aferres a la taula que hauria pogut ser de salvació, cada dia costa més suportar els seus somriures congelats. Quina és la diferència entre aquests somriures i els altres, els espontanis i necessàriament sincers (perquè no tenen cap necessitat de somriure i, per tant, no tindria sentit que no ho fossin) que veig cada dia en els habitants del país que no treballen al nostre servei? La S. m’explica que ha llegit en alguna banda que si un vietnamita fa mal a un estranger s’exposa a la pena de mort; això podria explicar una certa prevenció a voler-se aprofitar dels guiris, però no explica els somriures constants. És possible que els vietnamites amb qui no tenim un contacte diari es formin una imatge de nosaltres que es desfaria així que ens coneguessin? D’aquí la meva por que el poble de pescadors que es troba a tocar del complex hoteler reaccioni malament a la meva visita, degut al seu contacte prolongat amb els occidentals que els prohibeixen el pas per la platja privada de l’hotel. Però els meus temors son infundats i la gent d’aquest poble em rep amb la mateixa simpatia, cordialitat i entusiasme (si més no aparents) que em sembla detectar a tot arreu on vaig. Valgui, això sí, l’excepció d’un marrec que insisteix una vegada i una altra a colpejar-me els ous amb una canya de bambú: se m’acosta corrent com un boig i se’m llança amb ràbia contra l’entrecuix. Les meves males mirades i un parell de pessics dissuasoris no aconsegueixen fer-lo desistir, i no és fins que un vell s’adona de la situació i li clava un calbot formidable que se li passen les ganes de tocar-me allò que no sona però, collons, cou.

En un 99.9 per cent dels casos, si algú en aquest país sembla que està parlant per mòbil, s’està gratant l’orella, i si algú sembla que està fent una foto amb una càmera digital, en realitat està mirant alguna cosa a contrallum. És curiós de quina manera el nostre inconscient ha substituït ja aquests gestos que han estat patrimoni de la humanitat durant mil·lennis per uns altres molt més nous, fills d’una tecnologia tan recent. Avui hem tornat a agafar una moto i la S. i jo hem sortit a fer milles, en aquesta ocasió en direcció al sud, on hem vist un desert de dunes que contrasta vivament amb la vegetació frondosa de la regió. Per cert, en una gasolinera ens han perdonat l’equivalent a dos cèntims d’euro; ¿algú recorda la darrera vegada que li va passar això a Europa?

Mentre el vol d’Air France sobrevola Kabul, llegeixo The Picture of Dorian Gray amb els raigs d’aquest capvespre que s’allargassa perquè volem a favor del sol i escolto en un dels canals interns de l’avió una música africana que em recorda Fela Kuti. Al navegador de bord que marca la nostra ruta de retorn hi pampalluguegen noms exòtics, Samarkanda, Addis-Ababa, Aschkhabad, Bhopal, Karachi, Odessa, Astracan, el mar de l’Aral i, a diferència d’altres vegades, no em ve gens de gust ficar-me sota la campana gris de Berlín, per això intento trobar raons per a l’esperança que em permetin pensar que no em moriré de fàstic abans no arribi el sol, d’aquí a (uf!) quatre mesos. En qualsevol cas, vull imaginar que aquest any que ara comença serà un bon any perquè la meva al·lèrgia als faré, escriuré, aniré a i muntaré (i també farem, escriurem, muntarem...) està assolint uns límits tals que s’imposa una realització. Per cert, a l’avió hi ha un bon número de mares joves, que deuen rondar la quarantena, que desperten en mi una atenció gens científica. Sóc el primer a sorprendre’m d’aquest efecte tan inusitat en mi i no sé si alegrar-me’n o plorar.

Vietnam: Looking away, towards a brighter future

Quy Nhon

Vietnam: so happy to be seen

Quy Nhon Beach

Vietnam: Au pied de cochon

Quy Nhon Market

Vietnam: Such colorful smiles

girls playing on the beach