"Child of the grass" - Ezra Pound

He musicat el poema "Child of the grass" d'Ezra Pound.




Child of the grass
The years pass
Above us

Shadows of air
All these shall love us

Winds for our fellows
The browns and the yellows
Of autumn our colors
Now at our life's morn.

Be we well sworn
Ne'er to grow older

Our spirits be bolder
At meeting
Than e'er before

All the old lore
Of the forests and woodways
Shall aid us:
Keep we the bond and seal
Ne'er shall we feel
Aught of sorrow

Let light flow about thee
As a cloak of air

'The Picture of Dorian Gray' revisited

Avui he sentit a la ràdio que hi ha una presentadora llatinoamericana d'una televisió llatinoamericana amb una concentració indecent d'operacions estètiques per centímetre quadrat de pell.
Fins aquí tot normal (què fort, arribar a aquest punt de normalitat, ara que hi penso). La gracia del tema és que, des de fa uns 5 anys, aquest pimpotlle oculta als mitjans de comunicació la seva germana -atenció- bessona per tal que ningú no pugui imaginar com seria ella mateixa sense cap retoc.
Un cop més, la vida supera la ficció.

Café, mon amour

No ho puc evitar, a diferència del L. jo sento afecte pels objectes inanimats. Fins i tot pels més absurds, com la meva tassa de cafè: gran, excessiva, tacada permanentment pel líquid preciós que sol contenir i com veieu, dissenyada pel temps i els canvis de temperatura. Les esquerdes de la ceràmica l'han decorat per dins d'una manera preciosa, em resulta impossible deixar-la de banda i substituir-la per una de nova ara que és com és.

Aquest tipus de coses em poden, aquesta distribució en sectors, atzarosa i harmònica alhora. Hi he estat pensant força estona després de buidar-la, mentre assaboria el darrer glop, el gust amarg que triga uns llargs minuts a desaparèixer completament de la boca, i aleshores l'he vist: el primer Paisatge anònim que vaig pintar. L'he vist i m'he adonat de la meva timidesa, de la necessitat que sento de referenciar en la figuració la meva obsessiva admiració pels ritmes geomètrics, per l'estètica biònica, per formes que em fa vergonya presentar per si mateixes com a temes per als meus quadres i per als quals busco excuses que no caldrien.

En realitat voldria ser com el cafè calent sobre la ceràmica, i que els meus quadres fossin el resultat lògic de l'ús i del temps. Conseqüències inevitables de la vida.

correio