París, mon amour

Oui, oui, oui, l'atzucac se'n va a París

"Si puc ser-vos franc, Dechant, aquí només hi ha un home que reuneixi les condicions per fugir amb alguna probabilitat d’èxit. I aquest home no vol temptar la seva sort perquè es coneix massa bé. (...) Els homes que queden al segle XX capaços d’una cosa així són comptadíssims, fins i tot a Sibèria. Nosaltres, que som intel·lectuals, no estem en condicions d’afrontar les penalitats d’una empresa d’aquesta envergadura, i després del captiveri encara menys. Sense cmptar que les penalitats només les hauríeu d’afrontar en cas que al llarg dels deu mil quilòmetres, que és la distància mínima que heu de calcular si voleu tenir en compte les innombrables marrades, ningú no es creués en el vostre camí amb intencions hostils i posés fi a l’aventura abans que hagués tingut temps de començar.
(...)
Teniu una sola possibilitat entre deu mil de sortir-vos-en. En aquesta mena de gestes només s’hi embarquen homes desesperats que no hi tenen res més a perdre tret de la pròpia vida, però que en cas d’èxit esperen tornar a casa carregats d’or. (...) Vos sabeu massa i anheleu massa poc, Dechant. El mobiliari del vostre esperit és massa distingit i les vostres ànsies d’aconseguir or, sigui en la forma que sigui, es troben massa domesticades per l’educació i per la civilització. La gent com vós té una idea massa decorativa del que és l’or."

Tan lluny com els peus em portin, Josef Martin Bauer

(traducció de Pere-Albert Balcells)

Trencar el gel

És curiós perquè aquests dies de festivitat convencional els blogs semblen aturar-se. Bé, ja és hora de fer-hi alguna cosa, no? Encara que sigui amb qualsevol gargot... espero que serveixi un esbós del meu estudi, recuperat de l'oblit de dins d'un vell bloc (amb c) mentre buscava més paper decent per dibuixar.

I que consti que no hem estat de vacances, sinó més aviat tot el contrari, caratxus!

Després de llegir Una mujer en Berlín, el diari d’una alemanya anònima que va viure en carn pròpia la presa de Berlín (i de les seves dones) per part dels soldats russos al final de la Segona Guerra Mundial, reprenc la lectura interrompuda de Tan lluny com els peus em portin, de Josef Martin Bauer, on es relata la història (verídica, diu) d’un presoner alemany que escapa dels camps de concentració de Sibèria i durant tres anys travessa la URSS a peu per tornar a casa seva. Simultàniament, tradueixo dues novel·les per a l’editorial Destino: la primera es titula Am Beispiel meines Bruders, d’Uwe Timm, on l’autor reflexiona sobre la seva pròpia vida i la de la seva família després de la mort del seu germà gran al front rus durant la Segona Guerra Mundial; la segona és April in Paris, de Michael Wallner, una història de l’amor impossible entre un soldat de la Wehrmacht al París ocupat i una noia francesa de la resistència... Tot això amb vistes a aquesta ciutat de Berlín que tot just comença a despertar-se de la llarga letargia d’un hivern que ha estat especialment cru, però que continua sumida en una misèria econòmica que no sembla reversible, on és impossible trobar una feina amb cara i ulls perquè no hi ha pràcticament cap empresa, on els preus dels pisos no paren de baixar perquè ningú no té diners per fer-los pujar, en un cercle viciós que va adquirint dimensions de remolí i que amenaça d’empassar-se’ns a tots. Francament, com més va, més ganes tinc d’emigrar a Austràlia. De moment, però, haurem de tenir paciència i seguir treballant.