Voltant per Rússia

A les set del matí (una hora intempestiva per a un servidor) el cotxe amb el qual viatjarem, un flamant Mercedes 4x4, abandona Moscou en direcció sud. La carretera està mal asfaltada i té trams sense ni tan sols línies pintades, però els meus acompanyants locals (el sogre i un seu soci) m’informen, amb cert orgull, que es tracta d’una de les autopistes més noves de Rússia. El que veuré més tard, durant el viatge, canviarà la meva perspectiva i donarà versemblança a aquesta afirmació, però de moment em costa creure-ho. El tràfic urbà a Moscou és exactament igual que el tràfic a qualsevol ciutat de Catalunya: un munt de conductors egoistes que només pensen a ser els primers i que et fan avorrir la carretera. Després de Berlín, de constatar que la conducció desconsiderada no és una tendència humana natural sinó una simple manifestació automobilística de mala educació, es fa difícil resignar-se a suportar tants desgraciats al volant, tan avesat que hi estava: ens acostumem sempre massa aviat a les coses bones. El nostre destí és la ciutat de Tambov. Situada a 450 quilòmetres al sud-est de Moscou, amb 300.000 habitants, Tambov és famosa per la seva fertilíssima terra negra, on hi creix qualsevol cosa que faci arrels. També és famosa per la temible màfia de Tambov. Sortir en cotxe de Moscou és tota una experiència que confirma allò que hom ja sospita només mirant el mapa: que aquesta ciutat no s’acaba mai més. Els complexos industrials s’alternen i es fonen amb barris-dormitori molt similars al de Nagatino, que ja va quedar descrit al darrer post. Lentament, però, la ciutat es va esvaint i finalment ens trobem circulant en ple desert. Al mateix temps que la ciutat, l’autopista s’acaba i es converteix en una carreterota inconcebible, que durarà fins arribar a Tambov i que em fa comprendre de sobte per què necessitàvem un 4x4. El tràfic no és dens, però la gran quantitat de camions que circulen (és un dir) sumat al fet que, teòricament, només hi ha un carril en cada sentit de la marxa fan que el viatge sigui molt entretingut, per abundar en l’eufemisme. Parlar de carrils és una fal·làcia, esclar, perquè si a l’autopista com a mínim hi havia línies que delimitaven la zona transitable, aquí ni això: a banda i banda de la calçada el paviment s’esquerda i es converteix en grava, que dóna pas a la terra i, poc més enllà, als camps llaurats. La conducció funciona de la següent manera: els camions (veritables munts de ferralla que desprenen una nauseabunda fortor de querosè) són l’element a batre; per avançar-los, però, tampoc no cal assegurar-se gaire que no vingui cap vehicle en direcció contrària: l’avantatge de l’absència de línies de separació és que, amb una mica de bona voluntat per totes les parts (i més els val), la carretera pot donar per encabir-hi tres o quatre carrils, tot i que en aquest darrer cas s’ha de comptar també amb la comprensió dels llauradors, que es trobaran amb un parell de cols o d’enciams esclafats per les roderes dels camions que van haver d’envair els seus camps; tot sigui per la fluïdesa del tràfic rodat. Com que fixar-me en la carretera em proporciona més emocions de les que necessito un dissabte tan d’hora, opto per relaxar-me i fer una capcinadeta [1]. El paviment (per dir-ne d’alguna manera) ens obsequia sovint amb esvorancs d’un calibre tan fenomenal que més que una capcinada el que faig és fotre’m de cap una vegada i una altra contra la finestra. A favor de la meva patxorra, però, he de dir que a pesar d’això dormo una hora seguida. En despertar, el paisatge és espectacular: camps negríssims que s’estenen durant quilòmetres i quilòmetres sota un cel fosc de tempesta que de tant en tant s’obre i deixa veure una franja blava de cel. Sovint hem d’aturar-nos perquè la carretera està tallada per un control militar: una barrera que bloqueja totalment la carretera i ens obliga a creuar pel camp. Amb tot, el nostre cotxe porta una matrícula de la policia de Tambov (comprada) i els militars ens saluden en passar. Els meus acompanyants m’expliquen que qui no ho té tan fàcil són els camions de transport provinents d’Ossètia (especialment si el conductor té aspecte caucàsic), que han de preveure un bon pressupost per repartir en suborns si pretenen plantar-se a Moscou. Avancem un autobús de l’Alsina Graells de l’any de la picor reconvertit en autobús de línia. Constantment es veuen cotxes aparcats al costat de la carretera amb la capota oberta, sobretot Ladas. L’àrea per on passem és una de les més densament poblades de Rússia i, tot i això, durant una hora no es veu pràcticament ni un sol assentament humà. De tant en tant travessem algun bosc, però generalment avancem per entre camps de conreu. Finalment, cinc hores després d’haver sortit, un cartell ens informa que arribem a Tambov, la ciutat on va créixer la meva dona. Per ser totalment sincers, Tambov és lleig amb avarícia, com un suburbi fet ciutat. Em presenten un matrimoni jove, de la meva edat, i em deprimeix la pobresa del seu pis; ella treballa en una empresa de venda de begudes alcohòliques, sense contracte, i ell és empleat de seguretat als jutjats de la ciutat. Entre els no arriben als 200 euros al mes i per aquest motiu han decidit no tenir fills: gent sensata. Ell m’ensenya tot cofoi l’uniforme i, sobretot, l’emblema del jutjat; el seu entusiasme em fa caure l’ànima als peus. El noi fa grans esforços per parlar en anglès, però la comunicació és impossible; sospito que tampoc tindríem gran cosa a dir-nos. Ens porten a fer un tomb per la vora del riu, plena de deixalles. Hi ha una mena de deixalleria de metall de la qual en surt una canonada rovellada. M’aturo per prendre’n una foto però m’avisen que no m’hi acosti gaire: sobre la canonada hi ha unes paraules que no entenc, però me les tradueixen: “Perill, alt voltatge”; queda clar que no esperaven forasters. Arribem al que a mi em sembla un parc d’atraccions abandonat. Com passa amb les fàbriques, però, no està abandonat, sinó que és perfectament operatiu. Faig el cor fort i pujo a la sínia. Quan baixo, m’expliquen que uns mesos abans una de les gòndoles d’una altra atracció va sortir volant. Em dic que a Port Aventura va passar el mateix, que qui no té un all té una ceba. Al parc d’atraccions hi trobem la germana de la noia que acabo de conèixer, que intenta vendre retrats que ella mateixa pinta, sense gaire fortuna (i l’ambigüitat de la frase és buscada). Fa tres anys la noia va tenir un fill amb hidrocefàlia i el marit els va abandonar. Del fill se n’encarrega l’àvia. De la noia no se n’encarrega ningú. Anem a sopar a una pizzeria; se’ls veu molt orgullosos de comptar amb aquesta perla occidental al poble i em pregunten que què em sembla. Deixant de banda que es troba situada en un soterrani sense finestres, la decoració és infame. Menteixo i els dic que no està mal, que estic acostumat a uns cànons estètics diferents dels que imperen a Rússia, però que sobre gustos no hi ha res escrit. Els dic, per exemple, que combinar rajoles roses i daurades no és el meu estil, molt menys si després hi has de penjar rams de roses artificials. Ens acomiadem i un cotxer ens acompanya al balneari on passarem la nit. Igual que el cotxer, el balneari pertany al propietari d’una fàbrica de la ciutat, que dóna feina a més de tres mil persones. Jo, aquest “balneari” me l’imagino així, entre cometes (més encara: el temo), però un cop més constato que Rússia em trenca els esquemes, una vegada i una altra: l’edifici és d’un luxe vergonyós per comparació amb la resta del que hem vist. Situat al centre d’un bosc privat, disposa de piscina, una sauna, un jacuzzi, un menjador enorme amb una pantalla de televisió que és pràcticament de cinema i quatre habitacions. Segona sorpresa: juntament amb un matrimoni de coneguts, som els únics hostes de la casa. El sopar és excel·lent; a la sauna hi fa molta calor, però ens ventem amb branques d’arbre mullades (ВЕНИК), a la manera russa. L’endemà al matí faig unes fotos molt simpàtiques a un grup de cabres, fem una visita a la fàbrica per donar les gràcies al senyor director (per tocar també el gènere masculí dels bòvids, amb tot el respecte pels cabrons) i tornem a Moscou exactament per on havíem vingut, diria que enganxant els mateixos forats de la carretera i tot.

[1] L’entrada del DIEC del mot capcinejar inclou el següent exemple: “El brancam capcinejant gronxa els penjolls”. Només vull dir que espero que els responsables de redactar i corregir aquesta entrada (no m'estranyaria gens que fossin tots dos de l’IULA) cremin eternament a l’infern dels lingüistes.

As one eye turns to Hell, somewhere in Moscow

(and i don't wanna fight no more winters)

El Moscou veritable

Només quatre estacions al sud-est de la Plaça Roja hi ha l’estació de metro de Kolomenskaya (КОЛОМЕНСКАЯ). A prop d’allà, el riu Moscou s’eixampla i fa una illa al voltant de la qual s’apinyen uns quants ports. Això diu el meu plànol de la ciutat i per aquest motiu, armat de la càmera i disposat un cop més a veure i documentar el Moscou veritable, que no surt a les guies, faig el quart d’hora de metro fins el barri de Nagatino (НАГАТИНО). Fa una setmana que les temperatures a la ciutat s’enfilen per sobre dels trenta graus i la humitat se t’enganxa al cos des de les deu del matí fins les set de la tarda. De fet, el nivell d’humitat és tan alt que en alguns moments del dia l’ambient se satura i sembla que caigui una pluja fina que no prové de cap núvol: el sol no dóna treva. Així les coses, aquests últims dies he passat moltes hores gaudint de les ombres dels arbres de la Plaça de la Revolució, llegint el clàssic de Bulgakov, The Master and Margarita (ja veus, Lola, que les meves mancances són de base; amb tot, poso Kapucinski a la llista), donant l’esquena de forma totalment intencionada al Kremlin, fotografiant la canalla que es banya vestida a les fonts i, en general, assaborint aquest estiu per avançat. Allà, a la Plaça de la Revolució, ajagut damunt la gespa amb una horda de joves moscovites, hom pot arribar a imaginar que es troba en una capital europea. Moscou és una veritable oda a la joventut: s’aprecia un veritable salt (sobretot d’indumentària) entre el jovent i la gent de més edat. De fet, diria que és la generació més jove (els adolescents fins la vintena) la que s’ha enganxat ja al tren de l’estètica occidental. En la gent d’entre vint i trenta (on em mantinc precàriament, tot i que ja per poc temps), les dones es vesteixen infinitament millor que els homes. Per sobre de la trentena imagino que també és així, però és que ja no m’hi fixo. Les iaies (babuschkas), abillades invariablement amb el mocador al cap, vesteixen de manera molt pobra i moltes d’elles furguen les papereres o et demanen diners, especialment si tens pinta de guiri ociós com, feliçment, és el meu cas. De tant en tant els policies venen i ens fan fora de la gespa, perquè de fet no som en una capital europea i, per tant, aquesta no està pensada perquè el poble s’hi esplaï, sinó perquè l’admiri. També ells, però, pateixen la calor i quan, un cop han marxat, tornem a ocupar les ombres amables, fan veure que no se n’adonen i ens regalen una altra hora. He de confessar que, acabades les celebracions de commemoració de la Gran Victòria, els soldats i els policies han desaparegut en massa de la ciutat i que la seva presència és ara molt més raonable. Als carrers, el ressò marcial de les botes ha estat substituït pel ressò dels talons d’agulla de les sofertes moscovites i això, fins i tot per a un incondicional de la sabata plana com jo, suposa tota una millora. Però deixem de banda una estona el parc temàtico-propagandístic que és la Plaça Roja i tornem al Moscou veritable. En sortir de КОЛОМЕНСКАЯ us adoneu ja que el trajecte de quinze minuts en metro ha estat, en realitat, un viatge a un altre món. Uns blocs altíssims en un estat absolutament decrèpit s’alcen sobre uns “parcs” on la bardissa creix salvatge; de fet no són parcs: es veu que el formigó se’l van gastar tot en els edificis i pràcticament no els en va quedar per asfaltar els “carrers”. Unes paradetes de fruita i verdura i de refrescos muntades sobre la terra marquen el llindar darrere el qual s’obre el territori comanxe. Hi compro una ampolla d’aigua i una poma, i la venedora em mira com si fos el primer foraster que s’ha deixat caure mai per aquestes latituds. No m’estranyaria: jo mateix m’estic començant a preguntar si realment tinc ganes d’endinsar-me en aquesta jungla. Sí, sí que en tinc. Un home sense cames avança com pot, assegut sobre una fusta amb rodes, impulsant-se amb les mans a terra, però l’empedrat precari li dificulta molt la tasca. Davant les porteries dels edificis hi ha uns bancs pintats de verd i groc, i a cada banc hi ha un grup d’àvies fent petar la xerrada, a l’ombra. També hi ha homes, més taciturns, molts acompanyats només d’una ampolla de cervesa. Trenco per entre dos edificis (aviat m’adono que pràcticament no hi ha carrers, només camins de terra que es mantenen pel pas constant de la gent, que és l’únic que impedeix que hi creixi la vegetació) i em trobo de sobte davant d’una escola de parets verdes i blanques. Són quarts de dues i la canalla marxa a dinar a casa. Riuen i s’empaiten. Són feliços, penso; potser no s’adonen de la pobresa que els envolta. No deixo de meravellar-me’n. Van vestits de forma senzilla. Alguns juguen encara a futbol al pati, sense samarreta, perquè fa molta calor. Faig el tomb l’escola per un camí on la vegetació és molt espessa, a tocar d’un edifici on, a través d’una finestra de la planta baixa, se sent cridar i riure un grup d’homes que, penso, beuen. Davant meu, dues nenes salten la tanca de formigó i s’asseuen a xerrar sota un arbre. En veure’m passar riuen. Tinc l’impuls de fer-los una foto però no goso: encara no m’he desempallegat d’una certa reserva a l’hora de fotografiar obertament la gent. De sobte, vaig a petar a un carrer amb tots els ets i uts. A ran de terra hi ha una enorme canonada (d’aigua, imagino), que de tan grossa dificulta el pas. Em pregunto per què no la deuen haver soterrat. Dos graons de fusta corcada ajuden a superar l’obstacle i se m’acut que això és poc menys que la institucionalització de la cutrada. Uns metres més endavant, en canvi, hi ha l’entrada d’un pàrquing i allà sí: la canonada desapareix uns metres sota terra, per deixar pas als vehicles, i torna a emergir posteriorment. Senyor, quin país. Arribo a la vora de l’enorme riu Moscou, al llarg del qual s’estén una avinguda de quatre carrils. El sol és al zenit i no hi ha cap ombra on refugiar-se. Una barcassa avança d’esma pel camí de l’aigua, oliosa i bruta, plena de bosses de plàstic i ampolles. A la barana del riu hi veig dibuixada força vegades la creu gammada; ningú no s’ha pres la molèstia de ratllar-la. Un home pesca, no vull ni imaginar-me què ni amb quina finalitat: qualsevol pobra bèstia que surti d’aquestes aigües ha d’haver mutat, per força. A l’altra banda del riu hi ha els estibadors i els molls que m’agradaria fotografiar, però no hi ha cap pont a la vista. Una moto passa rabent (a molt més de cent per hora) pel carrer, i ni el conductor ni l’home que va de paquet duen casc: de fet, aquesta és la norma. Després de quinze minuts caminant sota un sol de justícia, em trobo davant d’un cartell del qual només entenc una paraula que s’assembla a ecològic. Una reserva ecològica, doncs. L’aigua és tan bruta com un quilòmetre enrere. Quatre nois de la meva edat, vestits amb roba de camuflatge, pesquen amb dues canyes. Mentida: una canya i una branca d’arbre amb un cordill. Passo pel seu costat i noto les seves mirades dirigides a la meva càmera. Aquí he d’apuntar que m’he comprat un nou objectiu i que, si abans l’aparell ja cridava l’atenció, ara és realment aparatós. Els meus nivells d’alarma superen els límits tolerables, més tenint en compte que el carrer s’ha acabat i que m’estic tornant a endinsar als matolls, i per tant decideixo tornar enrere. Amb tot, no em veig amb cor de suportar un quart d’hora més de sol, de manera que opto per aventurar-me per entre els edificis: més bardissa, més camins de terra, més parcs infantils pintats de verd i groc, més bancs pintats també de verd i groc, ocupats per àvies. De tant en tant, el camí s’eixampla i a banda i banda proliferen unes caixes metàl·liques de la mida d’un cotxe, uns garatges de baix pressupost. Trobo que no està mal vist, especialment perquè el barri no té cap dignitat estètica que se’n ressenti. Se sent cantar els ocells, la calma és absoluta, a les antípodes del frenesí insuportable del centre de la ciutat. De tant en tant, em creuo amb alguna noia tota empolainada, amb sabates de taló d’agulla, i penso en l’esforç enorme que ha de suposar disfressar-se així cada matí per sortir a aquesta realitat tan poc glamurosa. Em creuo amb una parella jove que, agafats de la cintura, empenyen un cotxet amb una criatura. ¿Són conscients de la vida de limitacions que estaran en condicions d’oferir-li? Semblen molt feliços, però no els envejo. Tampoc no goso fer-los una foto, tot i que sé que m’estic deixant perdre totes les imatges de la felicitat a pesar de les circumstàncies que volia endur-me. Hi haurà més dies, però mentiria si digués que aquesta timidesa meva amb la càmera a les mans no em provoca una certa frustració. Em creuo amb una noia jove, de setze o disset anys, i quedo esmaperdut davant tanta bellesa; estic temptat de preguntar-li si és model i, si no ho és, que què espera: jo li faré un book, el durem a una agència, ens farem rics i a viure. La deixo marxar sense ni tan sols gosar de fer-li una fotografia, evidentment. De sobte decideixo que per avui ja he tingut prou dosi de realitat, de manera que deixo enrere l’escola, els edificis bellvitgètics, les paradetes de fruita, em fico al metro i torno apressadament a la civilització: necessito un bon chute de Bulgakov amb vistes al Primer Món, ni que aquest sigui fictici.

In the back alleys of Moscow

Aquesta ciutat i jo ens acabarem reconciliant, ja ho veureu...

UP THERE
Després de tantes nits sense postejar, avui em decideixo a tornar-hi. Com sempre, amb el cap a un altre lloc, allà dalt, per exemple.

Més Moscou

A manca d'una connexió a internet decent que em permeti penjar fotografies, continuo amb els textos. La situació aquí a Moscou, al cor d’aquest imperi decadent que és Rússia, és molt estranya. Em sento més estranger que mai, molt més estranger que a Berlín, Singapur o Austràlia. Segurament el desconeixement de l’idioma hi ajuda, però bàsicament tinc la sensació que aquest país és un món tancat en si mateix, amb mi a dins, ara. Aquesta ciutat és tot just una façana escrostonada, un decorat esgrogueït que amaga com pot (malament) la misèria material (i sospito que també espiritual) que pobla les seves entranyes. Em temo que el mateix es podria dir de la gent: l’individualisme quotidià és ferotge, total, despietat. ¿A qui se li va acudir la brillant idea que aquestes mateixes persones podien ser els vímets d’una societat comunista, més justa i habitable? Hom percep una calma falsa, una normalitat tensa. Les forces de l’estat (exèrcit i policia a dojo) que munten guàrdia a cada cantonada no ajuden a que no sigui així. Tampoc hi ajuda la seguretat privada a cada botiga, a cada hotel, a cada restaurant. La situació és aparentment plàcida, ¿on és el perill, doncs? ¿De qui o de què ens protegim? Aquest dubte em manté en alerta permanent, en la sospita constant que les coses no són el que semblen, que quelcom terrible pot passar en qualsevol moment, intentant anticipar l’amenaça, i així no hi ha un moment de relaxament. Avui m’he de passar el dia tancat a casa, a l’espera que demà em duguin el paper on diu que ja m’he registrat a la policia. Així, exiliat en aquest pis (d’un luxe relatiu però indubtable per contrast amb la resta de la ciutat visible), escoltant “Your face” de The Frames a tot volum per no sentir totes aquestes veus d’alerta, em dedico a esperar que les coses dins meu s’asserenin. Avui pateixo una crisi aguda d’aquesta fase en què m’he instal·lat ja fa temps: estic fart del món, fart de les notícies que m’arriben de Catalunya i que parlen del desmembrament constant i imparable del país i de la cultura (o del poc que queda d’ambdues coses), des de fora i, sobretot, (i és el que dol de debò) des de dins, fart de les notícies que m’arriben del món, governat per lladres i mentiders que s’encobreixen mútuament i em pregunto si realment tot sembla anar a pitjor o és que a mi em falta la perspectiva. Imagino les noies solitàries que passegen per la vora del Danubi, per terres que durant tants anys van patir les dues tiranies del segle XX, primer la nazi i després la comunista. ¿Són avui un paradís on les coses van cada vegada a millor? ¿O no? ¿És possible que el problema existeixi exclusivament dins meu i que la gent, en general, sigui molt més feliç que no m’imagino? ¿Estic condemnat, tal com cantava Woody Guthrie, a no sentir-me mai més a casa enlloc d’aquest món? I així, a cop de pregunta, van passant les hores aquí, al Segon Món, que lluita (dic jo) per no perdre el tren dels vencedors veritables (per molt que el govern s’hagi gastat el que no té celebrant els 60 anys de la Gran Victòria), al preu d’aquesta tristor vital que a mi em sembla evident, als ulls i a les mans (i a les sabates) dels russos amb què em creuo pel carrer, i a les façanes que s’alcen precàriament a l’altra banda del finestral del menjador. El núvol #26 creua el cel blau de biaix, de dreta a esquerra i de dalt a baix, arrossegant-se. El #27 treu el nas ja per l’extrem dret del marc de plàstic, rere el vidre doble. El vent bufa i un cable passa breuement per davant de la finestra. Si m’he de guiar pels altres edificis que tinc a la vista, els cables solts com aquest connecten amb uns altaveus enormes situats al terrat; no tinc ni idea de per què deuen servir. La casa del davant està coberta de rajoles marrons i les cornises de ciment es troben en un estat tan lamentable que han hagut d’instal·lar una xarxa de seguretat tres metres per sobre de la vorera, per evitar mals majors. La xarxa és plena (bastant plena, no pas molt plena) de runa. Dos coloms negres carden al terrat, a sobre d’una d’aquestes cornises, batent les ales amb desgana, indiferents al món que els envolta. Feliços ells. Cau la tarda, a plom, i les ombres retrocedeixen imperceptiblement. Com a mínim per a mi. És a dir: sé que retrocedeixen, perquè no els queda més remei, però no ho puc constatar empíricament, sobretot perquè em fa mandra. Un núvol tapa el sol i les ombres desapareixen o, més ben dit, es fan una i es generalitzen: problema resolt. ¿I què? Torna a sortir el sol i tot continua igual que abans, però he perdut dos minuts de vida. La traducció continua esperant en dos documents oberts a la pantalla de l’ordinador, en segon terme: el text no es mereix res, ni el meu respecte, ni la meva atenció, ni tan sols el meu temps. Molt menys que el publiquin. Però em pagarà les factures un mes; porca misèria mercantil. Alço la vista i m’adono que una dona jove em mira des d’una finestra de l’edifici del davant, un pis per damunt del meu. Du un jersei verd pistatxo i els cabells rossos i rinxolats recollits en un monyo. Allargo la mà per agafar la càmera, i ella em dedica un somriure fugaç, però desapareix abans no pugui prémer el botó. Penso que amb un fotògraf com jo, la Finestra Indiscreta hauria estat una pel·lícula més aviat ensopida. Torna a aparèixer i obre la porta de la nevera. En aquesta ocasió tinc temps de prendre la foto, però no és bona, en part perquè el meu objectiu no és prou potent, en part perquè la llum ha canviat i projecta un reflex al seu vidre. Sona el telèfon i una veu enregistrada em comunica alguna cosa en rus, probablement que he guanyat un viatge a les magnífiques platges del Bàltic. O una enciclopèdia russa. O una biografia de Putin, aquest gran home. O potser només volen saber si som a casa per entrar-nos a robar. Penjo i torno a la meva cadira. Un corb travessa el cel, per variar. Per la finestra entreoberta de la cuina sento els cotxes que circulen a cent per hora per Tverskaya Yamskaya, amb pressa per arribar aviat qui sap on. Ja podeu comptar.

Govorit Moskva

Són les onze del matí i a l’altra banda de la finestra del nostre pis a la cèntrica 1. Tverskaya Yamskaya s’estén enorme la ciutat de Moscou. Avui no puc sortir en tot el dia al carrer perquè m’estan registrant a la policia i no disposo de passaport. Vaig arribar fa tres dies, en plena efervescència de les celebracions del 60 aniversari de la victòria a la Gran Guerra Patriòtica. Aquí, la Segona Guerra Mundial du aquest nom tan de mirar-se el melic, tan de país aïllat del món i content d’estar-ho. A mi, com a català, aquesta mena de celebracions (com la del desembarcament de Normandia que es va celebrar fa uns mesos a tot el món occidental) per commemorar la victòria de la llibertat als anys 40, em rebel·len: ¿per què van aturar-se als Pirineus en el seu alliberament d’Europa? ¿Per què no ens demanen perdó per haver-nos abandonat a la nostra (mala) sort? ¿Quanta hipocresia i oportunisme destil·len els discursos d’humanisme de pa sucat amb oli dels líders mundials?
Però aquesta celebració a la capital russa té, a més a més, una altra vessant tètrica: Putin l’utilitza per legitimar la seva figura davant la comunitat internacional i també de portes endins. Putin, un home que actua a Txetxènia pràcticament com Hitler a Europa fa 60 anys, rep els copets a l’esquena de tots els dirigents mundials (inclòs Kofi Annan) pel molt que els russos va patir per derrotar l’amenaça nazi. Ep, i és cert: van patir molt. Perquè a pesar de tot el que he exposat, resulta certament emotiu veure els veterans de guerra desfilant i trobo molt bonica la tradició russa que els familiars els visitin aquest dia i els joves els regalin flors pel carrer de manera espontània. Però Putin s’escuda en aquest passat de patiment i mort per encobrir el present de patiment i mort que ell mateix infligeix a un poble tan innocent com els pobres joves russos caiguts en la lluita contra el nazisme, amb dues diferències substancials: que la situació a Txetxènia no és una guerra de fronts, sinó una massacre gratuïta de la població civil, i que actualment existeix una comunitat internacional que podria prendre cartes en l’assumpte, però que prefereix mirar cap una altra banda. Un gran cartell al Parc de la Victòria, on es respirava un fervor patriòtic que posava els pèls de punta (un milió de persones brandant banderetes russes i fins i tot comunistes), assegurava que “Ningú no és oblidat, ningú no oblida”. Amb tot, però, a la Plaça de Bielorrússia, a pocs metres de casa nostra, un míting polític llançava visques a Stalin: sí que s’oblida, i tant que s’oblida. Evidentment, si a tot Europa s’observa aquesta curiosa (horripilant, més ben dit) tendència a obviar els crims del comunisme (i d’Stalin en particular), a Rússia molt més.
Els carrers són plens (o potser hauria de dir molt plens, tal com es pot llegir als cartells dels pàrquings barcelonins, retolats per algun d’aquests analfabets a les mans dels quals es deixen sovint les qüestions lingüístiques, sobretot si es tracta de fer coses en català) de tota mena de policies, soldats, cossos de seguretat i exèrcit. La seva actitud (quan han de dispersar un grup de persones que ens havíem reunit per veure sortir el president Bush del seu hotel, per exemple: em picava la curiositat saber si l’aplaudirien o el xiularien; digueu-me innocent) és inapel·lable però considerada: es veu que van rebre ordres en aquest sentit. L’objectiu de desplegar l’exèrcit pels carrers del centre de la capital és recordar a la població que viu sota l’amenaça permanent del terrorisme txetxè (no us resulta familiar?) i que les forces de seguretat són allà per protegir-los, que són necessàries; si ens dispersessin a cops de porra, probablement l’efecte no seria el desitjat. Per cert que aplegar-se per veure sortir Bush del seu hotel és el més semblant a una manifestació (no governamental, s’entén) de què veig capaç actualment aquest poble.
L’aspecte extern de Moscou (salvant les dimensions, evidentment) és com el que recordo de la Vilanova de fa vint anys: els carrers, fins i tot al centre, estan mal asfaltats, les voreres, esquerdades i plenes de forats, les cases, brutes i velles, les botigues, passades de moda, sorpreses gairebé encara de tenir coses per vendre i que la gent tingui diners per comprar-les. L’estètica general és tètrica i decadent, però d’una decadència mal portada, ben lluny de la delícia decadent de Praga. Moscou fa evident el fracàs de la centralització russa (només cal fer un cop d’ull a un mapa de Rússia i veure l’estructura de les carreteres del país per adonar-se de què parlo): el Kremlin i la Plaça Roja són el luxós i reduït centre d’aquest univers tancat en si mateix i tota la geografia urbana es va degradant (molt ràpidament) a mesura que ens n’allunyem. No vull ni imaginar-me què trobaré al juliol quan viatgi a Sibèria. Els cotxes evidencien el desequilibri econòmic de la ciutat: els nous russos, amb els seus moderníssims BMWs i Mercedes, avancen rugint amb desdeny pel costat de cotxes d’aquells que van deixar d’existir a Europa fa 20 anys i que aquí (a la rica capital!) són vasta majoria.
La gent, en la seva actitud al carrer i al metro, és d’un individualisme que entra de ple en el que a casa nostra es consideraria mala educació: ningú no t’aguanta la porta al metro, tothom empeny tothom (joves i vells) i ningú no demana perdó, ni dóna les gràcies, ni mostra la més mínima consideració per res, mai. No disposo d’elements per valorar com era la situació mentre estava vigent el comunisme o fins i tot la perestroika i poder comprar. Potser sí que aquesta actitud es una reacció i que l’individualisme ferotge és una resposta a tants anys de comunisme, però jo m’aventuro a llançar la hipòtesi que aquesta actitud és connatural: això no es pot fingir, i molt menys de manera tan generalitzada. Per molt que m’hi esforcés, jo no crec que fos capaç de deixar petar les pesades portes batents del metro sense girar-me per veure si mato una iaia o no. És cert, però, que estic acostumat a les maneres berlineses (a les antípodes de Moscou pel que fa a urbanisme) i que només fa tres dies que sóc aquí; ja us informaré de com em vaig adaptant...

primer de maig a Montcreu, Berlin

...windowshopping gegen Kapitalismus in Kreuzberg

Sittin' on the dock of the bay

juss wastin' time

moll de Vilanova i la Geltrú

Al mateix temps, en un altre punt de la ciutat...

Barcelona

Musicians

Vilafranca del Penedès (Catalonia)